ClassRealm: jocs de rol + educació. Exemple de ludificació educativa.

Desprès de veure que és això de la ludificació (que els anglesos anomenen “gamification”) i quins són els beneficis que pot aportar aquesta tècnica de disseny a un entorn com es una aula educativa, és el moment de presentar un exemple real de ludificació aplicada a l’educació: el projecte ClassRealm de Ben Bertoli.

classrealm

Aquest professor i addicte als videojocs va voler introduir elements propis dels jocs de rol on-line a la seva feina educativa diària per tal d’ajudar als seus alumnes a fer-ho millor, tant dins com a fora de l’aula. Alguns dels elements que em semblen més remarcables de ClassRealm són els següents:

– Cada alumne crea un alter-ego o avatar per a ClassRealm combinant races i tipus de personatges típics dels jocs de rol. Es un component que podem dir estètic, però identifica a l’alumne-jugador com a part de ClassRealm.

– Cada jugador guanya experiència i puja de nivell durant les classes realitzant feines, participant en veu alta, ajudant als companys… Per altra banda, existeixen missions o quests opcionals que els alumnes poden realitzar per tal de guanyar medalles i reconeixement. Bertoli es va sorprendre gratament quan una gran majoria de l’alumnat va realitzar una d’aquestes tasques tot i el seu caràcter opcional.

EDventures. Són l’eix central del ClassRealm, on els jugadors aconsegueixen el gruix de la seva experiència i progressen en l’aprenentatge. Serien els deures i tasques del dia a dia del curs però adaptades al món de ClassRealm. Requereix un esforç extra del professor el disseny i seguiment d’aquestes ‘Eduventures’, però és on la ludificació educativa pot mostrar tot el seu potencial. Treballs cooperatius, cerques d’informació o la simple resolució de problemes es veuen enriquits per el factor social i de progressió de nivell que aporta la ludificació.

Desprès de l’èxit que li va suposar incorporar a l’aula, Ben Bertoli esta portant a terme la creació d’una plataforma on-line per tal de que qualsevol docent del món pugui crear el seu projecte ClassRealm. Podeu trobar més informació a la seva plana webal seu blog i mitjançant el compte Twitter @ClassRealm.

Tu no voldries visitar ClassRealm? Els teus anys d’estudiant no haguessin estat diferents?

Anuncis

4 beneficis essencials de la Gamification aplicada a l’educació

En l’anterior post vam definir el concepte de Ludificació (Gamification en català) i vam comentar algun exemple de servei que utilitzava les tècniques del disseny de jocs en el seu desenvolupament. Però que pot aportar a una aula introduir diversos elements propis dels jocs (siguin jocs de taula o videojocs) des de el punt de vista d’afavorir el procés d’ensenyament i aprenentatge?

A continuació, els 4 beneficis essencials que la ludificació pot aportar a l’aula (i que connecten directament amb algunes de les mancances del sistema educatiu actual):

1. Afavoreix la presa de decisions

L’escola té com a objectiu formar ciutadans i preparar als alumnes per a la vida adulta. I la vida està plena de decisions. I la definició més crua de “joc” és precisament prendre decisions. No tenim ja l’argument perfecte per introduir la ludificació a l’aula? En la majoria de (bons) jocs se’ns demana contínuament que decidim entre dues o més opcions, jugades o moviments possibles. Si podem dissenyar un bon sistema i implementar-lo en un context educatiu,  facilitant la presa de decisions per part dels nostres alumnes, no els hi estarem donant unes eines molt útils per a la seva trajectòria vital?

Prendre decisions

 

2. Aporta una sensació de progressió

Comencem de 0 (o amb pocs recursos) i poc a poc anem aconseguint-ne més i transformant-los en estris útils per progressar en l’aventura. En molts jocs es puja de nivell. I a cada nivell el jugador es sent més poderós i amb la satisfacció d’haver-se superat, d’haver millorat. A part de ser un mètode per comparar diferents jugadors, passar de nivell dóna una sensació “palpable” de que es va cap endavant, de que ens apropem a l’objectiu. Aquesta sensació es tradueix en un interès per continuar jugant i superar els següents reptes que se’ns presentin. No seria magnífic que els alumnes tinguessin aquesta sensació al llarg d’un curs?

3. Implica una gran interacció social

L’aprenentatge dels humans és una activitat social. No només existeix comunicació de professor a alumne, sinó que també és un camí multi-direccional entre els propis alumnes. Qualsevol potenciació d’aquesta comunicació i la creació d’espais comuns de diàleg i aprenentatge pot significar una gran diferència en el procés de desenvolupament dels alumnes. Els jocs estan plens de negociacions, intercanvis i interaccions socials de tot tipus. I no només de caire competitiu: són interessants especialment les interaccions de col·laboració en les qual es manifesta la necessitat de la pluralitat d’idees, coneixements i habilitats dels diferents individus per a resoldre problemes.

BlablablaSocial

4. Motivació per diversió

La desmotivació educativa no és només un problema greu sinó que malauradament és molt abundant en els instituts d’avui en dia. Si introduint elements lúdics aconseguim que els alumnes abracin amb més interès el seu aprenentatge, no aconseguirem un gran impuls qualitatiu en el procés educatiu? Don’t forget the fun.

Introduir la ludificació a l’escola no és només possible i beneficiós. Requereix un esforç gran per part del docent/dissenyador del joc, però pot portar l’experiència de l’aprenentatge a un nou nivell. En el proper post d’aquesta sèrie sobre la ludificació veurem un projecte concret que introdueix elements dels jocs a l’aula (en concret dels videojocs on-line). Mentrestant, tu que en penses? Creus que es bona idea introduir elements dels jocs a les aules?

Saps que és la “Gamification” (Ludificació)?

La paraula anglesa Gamification ve del mot game, que significa joc. De manera anàloga, l’acceptació en català Ludificació prové del mot llatí ludus, que de nou significa joc, jugar.

Potser ja heu sentit a parlar d’aquest concepte. O potser no. El que si que és gairebé segur es que conscient o insconscientment heu fet servir un servei o heu estat partíceps d’un procès en el qual és feien servir les eines de la ludificació.

La ludificació, en poques paraules, és fer servir elements propis dels jocs i tècniques de disseny de jocs en contextos que no són pròpiament lúdics. Quan parlem d’elements dels jocs ens referim a punts, missions, avatars (que venen a ser alter-egos), medalles i mecàniques pròpies dels jocs com recollir recursos o progresar de nivell. Aquests conceptes propis de l’àmbit dels jocs de taula i els videojocs s’introdueixen en el sistema intern de diferent tipus d’activitats, ja siguin en l’àmbit del màrqueting, de l’economia o de les relacions laborals.

gamificationbadge

Gamification Badge – Extreta d’un curs on-line de la plataforma Coursera

No es tracta de convertir totes les activitats en un joc. Es tracta de reconèixer el poder dels jocs i la diversió i posar els seus elements al servei d’un objectiu principal no lúdic. Un dels exemples més clars de ludificació és el sistema de medalles i reconeixement social que inclou la coneguda aplicació de geolocalització Foursquare. En aquesta aplicació indiques en quin bar, hotel, museu, punt turístic et trobes (fas check-in) i en certa forma competeixes amb els teus contactes per ser qui més ha visitat aquell lloc concret i guanyar la corresponent medalla virtual (i el títol d’alcalde virtual). L’adició d’aquest element lúdic incorpora un factor de competició social que indueix al usuari a seguir fent servir l’aplicació, que en el fons és el que interessa als desenvolupadors de Foursquare.

Aquest, però, no és un blog sobre gestió empresarial ni de disseny d’aplicacions. EducAtòmica parla d’educació i en els propers posts et parlaré de les aportacions que la ludificació pot fer a una aula i veurem alguns exemples de professors que ja han introduït elements dels jocs a la seva tasca educativa.

El rol de l’alumne. De recipient a motor de l’aprenentatge.

Quin és el paper de l’alumne en una aula? Quines són les seves funcions, obligacions i responsabilitats? Que esperem de totes les cares que en una aula ordinària miren cap al professor?

Si el paper del professor esta evolucionant, incorporant les noves tecnologies i innovadors mètodes didàctics, les funcions dels nostres alumnes i les expectatives que tenim d’ells també han patit canvis. En el model escolar tradicional l’alumne era un recipient, en el qual el docent introduïa el coneixement marcat en el currículum, d’una manera unidireccional i per a tots iguals. A mesura que els corrents educatius van situant l’alumne com a protagonista central de l’aprenentatge, fan d’aquest un actor actiu i (idealment) esdevé el propi motor del procés i desenvolupament cognitiu.

En el camí que porta a tractar els alumnes com a ‘recipients’ fins a tractar-los com a ‘companys’ d’aprenentatge existeixen diferents nivells d’assoliment.

Alumne com a recipient

Paradigma de l’educació de finals del segle XX. Lliçons magistrals i unidireccionals de professor a alumne. Encara perdura en institucions educatives post-obligatòries, però en el nivell de secundària el trobem en vies d’extinció.

Alumne com a recipient

Alumne col·laborador 

En aquest model l’alumne es pronuncia respecte els objectius, els mètodes i (a vegades) els continguts, les avaluacions i l’assoliment del seu propi aprenentatge mitjançant el feedback amb el docent, metodologies cooperatives i coavaluatives, etc. Tot i això, l’alumne segueix en una posició de jerarquia inferior al professor i les institucions educatives en les qüestions més troncals del currículum.

Alumne company

En aquest paradigma, potser utòpic, l’alumne i el docent construeixen conjuntament el currículum a partir de les inquietuds, expectatives i necessitats conjuntes. Els alumnes es converteixen en el motor i pilots del procés educatiu i el docent s’encarrega d’oferir els camins i facilitar el viatge.

Segons la meva experiència, la nostra societat es situa en ple model de l’alumne col·laborador, tot i que encara hi han certes reticències a abandonar alguns aspectes del paradigma recipient. I per altra banda, encara no em sé posicionar al respecte de si el model d’alumne company es un model educatiu real i eficient o és només un ideal teòric.

Tu qué en penses?

Nota: Aquesta entrada ha estat inspirada pel curs MOOC Foundations of Teaching for Learning’ realitzat per la organització “Commonwealth Education Trust”i la plataforma Coursera

TED: Idees que mereixen compartir-se

En l’últim post recomanava una conferència TED realitzada per Michael Specter i tot just publicar-lo vaig pensar que potser seria bo presentar el projecte TED per si algú encara desconeix aquesta tant interessant plataforma divulgativa.

TED va originar-se sent una conferència on ponents dels àmbits de la Tecnologia, l’Entreteniment i el Disseny (les sigles TED) presentaven idees innovadores sota el lema ‘Ideas worth speeading’. A mesura que es realitzaven les conferencies es van anar introduint nous àmbits com les ciències socials, l’educació, psicologia, arts… I actualment podem trobar en la seva web els enregistraments de totes aquestes conferències d’idees innovadores i potents – sumen ja gairebé 1500 d’aquestes TEDtalks, com s’anomenen. Hi ha des de discursos incisius de 20 minuts llargs a petites peces d’art de poc més de 5 minuts.

Dos cops a l’any, es celebren les jornades TEDGlobal que reuneixen a oradors, ponents i públic (assistir-hi no es pas barat) per compartir les noves idees i innovacions. Totes les conferències són accessibles dies desprès a la seva web, subtitulades a nombrosos idiomes mitjançant la feina de voluntaris al voltant del món.

TED a crescut més enllà de les TEDGlobal i sorgeixen, a un nivell més local, trobades més modestes però igual d’interessants anomenades TEDx (cada setmana es fan varies d’aquestes trobades al voltant del món). I per altra banda han iniciat el projecte TED-ed, en el qual s’ofereixen ‘lliçons que val la pena compartir’ en un format multimèdia fruit dels esforços conjunts d’educadors i dissenyadors.

Bussejant per TED es poden trobar autèntiques joies. En la seva web tens accès a totes aquestes TEDtalk. És difícil seleccionar les millors conferències ja que la qualitat i la quantitat són molt altes, però segur que varies d’elles serviran de base per a futurs post d’educAtòmica i espero que et siguin tant interessants i inspiradores com ho són per a mi.

TED: El perill de negar la ciència – Michael Specter

“Tothom té dret a tenir una opinió pròpia, i a tenir una opinió pròpia sobre el progrès. Però hi ha una cosa sobre la que no tens dret: no tens dret a tenir uns fets propis.” – Michael Specter

Qui més qui menys, tots tenim un tema (o varis) que quan surt en una conversa ens fa remoure en el nostre seient i no podem evitar dir la nostra opinió. Hi ha qui li pasa amb certs aspectes de la política o amb els esporta. Quan surto amb els amics i algú esmenta qualsevol terapia de les anomenades alternatives, m’he de mossegar la llengua per a no alçar l’estandard de la ciència i denunciar aquestes pràctiques o creencies.

A part de converses molt interessants (que des de aquí agraeixo a parella, amics i familiars), aquesta actitud m’ha guanyat comentaris des de ‘escèptic‘ i ‘tancat de mires‘ a ‘massa científic‘. I es cert que a vegades se’ns calenta la boca, però com a educadors i científics tenim la responsabilitat de lluitar contra aquest desconeixement o analfabetització científica. Hem de lluitar contra la creixent fòbia a la ciència.

Negar la ciència és una actitud molt perillosa, com diu el periodista Michael Specter en una conferència TED. En ella defensa per què no es pot aspirar a solucionar els problemes actuals de la humanitat donant l’esquena a les evidències i el mètode científic. Fa servir exemples tant dramàtics com les campanyes de rebuig a les vacunes fruit d’uns estudis fraudulents que correlacionaven (sense criteri científic) aquest tractament mèdic amb l’autisme. Estudis posteriors van demostrar la falsedat d’aquesta correlació, però el mal ja estava fet i molts pares i mares es van negar (i es neguen) a administrar vacunes als seus fills.

Fa més o menys una setmana que la primera hamburguesa de laboratori, feta a partir de cèl·lules mare, va ser tastada i presentada com el futur en l’alimentació. Michael Specter parla, en aquesta conferència del 2010, de la manipulació genètica d’aliments com a solució als problemes de desnutrició mundials. Aquests temes generen debats i discussions etics i morals els quals són realment perjudicials si es fonamenten en la negació científica. Ja sigui per ignorància o, malauradament, per por.

Et recomano que donis un cop d’ull a la conferència i t’animo a que deixis la teva opinió al respecte en els comentaris.

Nota: Aquesta entrada ha estat inspirada per l’article de Naukas.com i la esmentada conferència TED de Michael Specter “The danger of science denial”

Els 3 mons de l’estudiant

La vida adolescent no es gens simple. Són molts canvis. Canvis físics, emocionals, mentals… Trontollen les figures d’autoritat, es reconfiguren les relacions, s’adopten nous valors i actituds davant la vida, s’agafen (les primeres) responsabilitats…

I els professors s’afronten a més de 25 adolescents a la vegada, en una mateixa aula, cadascú tant diferent i complex als altres com una cadira a un calamar. Entendre tant com es pugui la situació vital d’aquestes persones esdevé una responsabilitat i una obligació per al docent per tal d’aconseguir que el procés d’ensenyament-aprenentatge sigui d’èxit.

Una manera de veure la complexa realitat de l’adolescent és identificar 3 mons en els quals viuen i es relacionen, movent-se d’un a l’altre sovint rebent estímuls contraris. El món acadèmic, l’escola o l’institut, on l’adolescent és un estudiant rebent la formació que, idealment, necessitarà en el seu desenvolupament com a ciutadà adult. El món social, la família, el grup d’iguals, on l’adolescent és fill, germà i amic, món on s’estableixen les relacions més fortes. Per últim, i guanyant terreny, el món virtual, on l’adolescent és un perfil digital amb més o menys privadesa, món dominat per xarxes socials, avatars i comunitats virtuals.

La feina del professor no correspon només a tractar el món acadèmic (com tradicionalment s’havia considerat). El professor ha d’encarregar-se d’establir ponts i relacions entre els tres mons. Ha de revelar les relacions dels continguts conceptuals i procedimentals (món acadèmic) amb la vida quotidiana de l’alumne i la seva realitat més propera (món social); i tot això sense donar l’esquena a l’aparició de les noves tecnologies de la comunicació, les xarxes socials i la vida hiperconectada (món virtual).

I desprès has d’escoltar que ser professor és fàcil.

Nota: Aquesta entrada ha estat inspirada pel curs MOOCFoundations of Teaching for Learning’ realitzat per la organització “Commonwealth Education Trust” i la plataforma Coursera.