(Jocs) Adaptant el joc de taula Fauna a classe

Quan es parla dels jocs i l’educació hi ha dos grans punts d’aproximació. Tenim la gamificació, en la que s’introdueixen elements típics del jocs com medalles, puntuacions i la gestió de recursos a l’entorn educatiu i tenim l‘aprenentatge basat en jocs que aprofita el propi joc per a treballar i desenvolupar un ampli ventall d’habilitats. S’aprèn amb el propi joc.


Fauna és un joc de taula del 2008, creat per Friedemann Friese, en el qual els jugadors estimen dades com el pes, la llargària de la cua i el lloc on habiten diferents animals. Similar al conegut Trivial Pursuit però amb temàtica animal i sense penalitzar a aquell que no té ni idea. Dit d’una altra manera, encara que no sàpigues res d’animals pots passar-t’ho bé amb Fauna i fins i tot guanyar ja que també és puntua per les respostes que s’acosten a la dada real.

I ja que a les classes que faig de 2n ESO vam parlar de la nutrició dels animals i va sorgir una hora extra vam aprofitar per adaptar Fauna a l’aula. Els alumnes van fer equips i van apostar per a diferents animals quina era la seva classe, alimentació i habitat al llarg de tres rondes de dificultat creixent.

 
Tot i la simplificació necessària del joc per poder realitzar la dinàmica amb tota una classe i que, segons els alumnes, la dificultat dels animals era una mica baixa, l’activitat va funcionar bé i es van donar moments interessants. És cert que s’allunya una mica dels continguts del currículum oficial però va permetre treballar en equips i gestionar petits debats (com un sobre la nutrició del peix pallasso basant-se en *sigh* Finding Nemo).

P.D. Podeu trobar informació de l’aprenentatge basat en jocs a la web de Lu2, que es dediquen professionalment a apropar la cultura dels jocs de taula en entorns educatius.

Anuncis

(Ser professor) La dificultat de la dificultat

Quan preparava les classes a l’inici de la meva carrera docent em preocupava sobretot el temps. Desconeixia el ritme d’una classe i fins a quin punt es pot aprofitar aquells minuts d’aula on m’agradaria poder fer moltes més cosses de les possibles. No s’ha esvaït aquesta preocupació però no em bloqueja ara que vaig agafant poc a poc practica preparant les classes. Resulta que la veritable dificultat al seleccionar o dissenyar una activitat a classe és la dificultat de l’activitat.


Una de les connexions entre els jocs i el procés d’aprenentatge que veig més clares fa referència a aquest concepte de dificultat. Cal plantejar al protagonista de la història un repte que li requereixi un cert esforç però sense que deixi de ser assequible. Ajustar la dificultat del repte per a un sol alumne requereix ser conscient de les capacitats, les limitacions i els recursos als que pot accedir. I no cal dir que en una aula no hi ha mai un sol alumne.

Si el repte és massa fàcil o trivial per a l’alumne, l’aprenentatge no es produeix. L’alumne partirà d’una posició de baixa motivació doncs la tasca no requereix esforç i s’avorrirà, perdrà la concentració i la sensació final serà d’haver perdut el temps.

Si el repte és massa difícil per a l’alumne, l’aprenentatge no es produeix. L’alumne partirà d’una posició de baixa motivació doncs el que es demana està fora de les seves capacitats, es desesperarà, veurà la tasca com impossible i la sensació final serà similar a la rendició.

Si trobem un repte adequat, que aconsegueix ser suficientment exigent per a requerir un esforç actiu de l’alumne però que a la vegada ofereix la satisfacció de veure’l superat, l’aprenentatge es produirà.

Però com deia abans, els alumnes d’una mateixa aula són heterogenis en les seves capacitats i limitacions. Allò trivial per a un és impossible per a l’altre… La solució potser passarà per dissenyar i proposar activitats flexibles i projectes col·laboratius i transversals.

A propòsit d’Economia en Colors, la competitivitat i la igualtat d’oportunitats

Una de les discussions internes que tinc és, en (masses) poques paraules, si l’educació ha de formar éssers competitius o col·laboratius. Crec que em costa arribar a una conclusió ferma perquè aquesta dicotomia apunta a preguntes i debats socials, polítics i filosòfics veritablement complexos.

El programa de televisió “Economia en colors” de fa un parell de setmanes va girar al voltant del món educatiu. El conductor principal d’aquest programa és l’economista i professor Xavier Sala-i-Martin, reconegut per ser ideòleg de l’Índex de Competitivitat Global. Aquest índex classifica la competitivitat dels països en base a factors com el bon funcionament de les institucions públiques i privades, les infraestructures, la estabilitat econòmica i els serveis de salut i educació primària. La qüestió és que a l’inici del programa es defensa una educació que possibiliti la igualtat d’oportunitats entre els alumnes. I aquí és on se’m va generar el debat. És possible una educació de igualtats d’oportunitats des de el punt de vista de la competitivitat?

Per una banda, les solucions als problemes que sorgiran en un futur no seran assolibles per individus sols i per tant veig necessari educar en la cooperació, el treball en equip i la gestió de recursos. I cal prendre consciencia de la interconnexió de tots els éssers humans i que els nostres actes poden actuar al llarg de tot el planeta. Però per altra banda, veig útil cert nivell d’autosuperació i d’exigència individual, de pragmatisme individualista, de “treure’s un mateix les castanyes del foc”. I és important marcar la diferència i oferir allò que només un té. El problema és que aquestes actituds competitives es mouen massa a prop de l’excés d’orgull i de creure’s superior a la resta, de fer-se impermeable a les crítiques i les opinions externes. A part, la competitivitat porta a rànquings i índexs, a alumnes de primera i de segona, a tu vals i tu no tant… i enmig d’aquest context les igualtats d’oportunitats és fan difícils a un nivell pràctic en l’etapa secundària.

Pot ser em plantejo malament el problema i quan dic competitivitat vull dir competició, o m’equivoco a l’encarar competitivitat amb cooperativisme. Si teniu una solució, si us plau, feu-la arribar.

Calendari Còsmic (o el poc significat de l’existència humana)

Carl Sagan, conegut principalment com a divulgador científic, va presentar en la seva sèrie documental Cosmos el calendari còsmic. Imaginant la vida de tot l’univers comprimida en els dotze mesos d’un any, amb el Big Bang en el dia 1 de gener i el present en el 31 de desembre, aquest calendari col·locava esdeveniments importants com la formació de les primeres estrelles o l’aparició de la vida a la Terra al llarg dels 365 dies.

En aquest calendari, cada mes equival a una mica més de mil milions d’anys, i un dia a uns 40 milions d’anys. El també divulgador i deixeble de Sagan, Neil deGrasse Tyson reprèn la idea del calendari còsmic en el remake de la sèrie documental. I la Astronomical Society of the Pacific ha adaptat la idea del calendari com a activitat acadèmica per a alumnes de primer cicle de l’ESO.

A grans trets, es demana als alumnes que posin en ordre una sèrie d’esdeveniments relacionats amb el cosmos, el sistema solar, la Terra i la humanitat i que després els datin dins del calendari còsmic.

CosmicCalendar1 CosmicCalendar2 CosmicCalendar3
A continuació reben les dates reals d’aquests esdeveniments i amb unes simples regles de tres els distribueixen al llarg del calendari. En aquest moment té lloc la revelació. Els humans només portem 8 minuts caminant per la Terra. L’univers ha viscut milers de milions d’anys sense nosaltres.

He pogut realitzar aquesta activitat durant un parell de sessions a l’aula i ha estat molt interessant observar com a mesura que feien els càlculs els alumnes s’estranyaven de que l’aparició dels humans, la invenció de la roda o de l’agricultura (alguns dels esdeveniments utilitzats) s’acumulessin tots el mateix 31 de desembre. I aconseguien canviar de perspectiva quan s’adonaven de la poca importància de la nostra espècie.