(Ser professor) Avaluació docent. Si, però…

Encara no fa un any que tinc la sort de treballar com a docent de secundària a temps complet. He treballat en un parell de centres, amb alumnes i assignatures variades que d’entrada no entrarien dins de la meva zona de seguretat establerta per la formació acadèmica. Cada dia aprenc coses noves dels alumnes i dels companys professors, intento fugir de les classes estàndards i introduir noves metodologies i dinàmiques amb cert esperit d’experimentador. Vaig escrivint en un blog, segueixo publicacions d’altres docents a la xarxa, si el temps m’ho permet participo d’algun curs de formació online i no dubto que en un futur proper començaré a participar de cursos de formació docent continuada.

Potser altres companys de professió no necessiten fer totes aquestes acciones i l’experiència ha sigut suficient escola per ells; o potser tenen un interès nul en millorar. Tot això ho faig amb l’objectiu d’aprendre i millorar com a professor. Com se si estic millorant?

L’autocrítica la cultivo i trec temps per revisar que he fet a classe aquell dia, si presentar d’aquesta manera un tema ha estat profitós o no, si ha captat l’atenció dels alumnes, si m’he explicat més o menys bé. L’autoavaluació no és suficient. Recentment s’han escoltat veus polítiques plantejant-se incentius i càstigs econòmics als docents en funció de la qualificació en avaluacions externes del centre.

Suposo que peco d’ingenu per esperar que tots els docents siguin vocacionals i vulguin millorar en la seva feina, però ni tocar econòmicament un sector ja força malmès en els pressupostos generals ni avaluar els centres amb un mateix sistema es una bona idea. Estic en part d’acord amb el filòsof Jose Antonio Marina quan diu que cal una figura d’avaluació externa en funció d’assessor pedagògic dels docents i no en funció d’inspecció burocràtica. Però això em sona a utopia en una societat on l’educació i la professió docent està tan poc valorada.

Anuncis

(Ser professor) A les escombraries: la curta vida dels projectes escolars

Com a activitat final de les classes que hem dedicat aquest trimestre a parlar de l’univers i el sistema solar, vaig proposar als alumnes de primer d’ESO la presentació d’un projecte sobre els eclipsis. El format era lliure i he rebut presentacions amb diapositives, murals, treballs escrits i fins i tot una simulació en 3D… Tot i això la gran quantitat d’alumnes han optat per fer maquetes amb pilotes de diferents tamanys, pintades, penjades de fils o subjectades amb filferros. Avaluar tots aquests projectes no ha estat pas senzill però un cop fet, a la classe següent, vaig anunciar als alumnes que ja els podien passar a recollir per tornar-los a casa seva. La sorpresa em va arribar quan la resposta va ser que els podia llençar.

Alumnes que s’organitzen en grups, queden a una casa determinada i dediquen temps i esforços en uns treballs que, un cop tenen la nota acadèmica, troben el seu destí en els abocadors. I ja no parlem que durant aquest procés han mobilitzat als pares i han comprat un material. Un conjunt d’esforços que acaba a les escombraries.

Crec en que allò important no es tant el producte final sinó el camí recorregut. L’aprenentatge està en el procés, en el verb fer. Però el resultat final es mereix més respecte, un sentit “existencial” més elevat que veure’s reduït a una simple xifra.

Per qüestions d’espai al centre, els treballs tornaran a les mans dels seus creadors en breu, i d’aquí aniran, probablement, a les deixalles. Intentaré salvar un parell de projectes abans que acabin reconvertits en pasta de paper.