(Ser professor) Famílies i docents i viceversa

Comunitat educativa sona bé. És un concepte que diu incloure tots els agents que participen del procés d’aprenentatge d’un alumne, començant per ell mateix, els seus professors, el tutor de l’aula, caps d’estudis, directors, i anant estirant del fil, consellers i ministres fins i tot. La societat sencera hauria de formar part de la comunitat educativa. I en mig de totes aquestes figures vocacionals, docents i pedagogs, s’inclouen també els pares i mares i les famílies dels alumnes.

Fa poc més de dos anys que faig de professor a instituts i mai amb tasques de tutor d’un grup classe. I tot i que em trobo verd per a exercir aquest càrrec de manera, no ja òptima sinó passable, considero que com a professor també he d’establir relació amb els pares i mares dels meus alumnes. Actualment intento destinar uns minuts al final de cada jornada per comunicar-me amb les famílies mitjançant el servei de missatgeria de ClassDojo, que tot i no ser una comunicació plena, si que ajuda a mantenir un seguiment i permet resoldre dubtes i consultes puntuals. La idea en la que crec fermament és que famílies i professors hem de fer esforços comuns i conjunts per a educar als nostres alumnes/fills.

I aquesta convicció requereix lluitar contra frases i situacions que em trobo (i que aniré trobant-me a mesura que passin els anys) en la que sembla que famílies i professors siguin elements confrontats. Recentment hi havia rebombori en les xarxes socials per una advocada que recomanava als pares gravar les entrevistes amb els professors dels seus fills per a denunciar males praxis (que d’haver-les n’hi han, no dic pas que no). També coneixes de centres opacs i fortificats on els pares no passen de la porta d’entrada i els consell de centre es veuen reduïts a la mínima expressió. No fa gaire, un agent de policia feia una xerrada taller als alumnes i els hi deia: “Ei, que a mi no m’heu de mirar així, no sóc el vostre profe, no us vinc a avorrir”. I et trobes tant famílies que no volen saber res del centre educatiu i el veuen com un aparcament de preadolescents, com famílies que exigeixen modificacions a la metodologia que el professional (el docent) ha dissenyat i, amb més o menys èxit, està duent a terme. En l’últim mes del passat trimestre em vaig trobar una mare que li va prohibir al seu fill fer servir un determinat benefici del sistema gamificat i una altra mare que em va exigir que canvies la seva alumna del grup de treball a l’aula perquè la seva filla no treia les qualificacions esperades per culpa de, segons la mare, els companys del grup.

En algun moment ha sorgit una tensió entre famílies i docents i viceversa; el sistema escolar s’ha enfrontat al sistema familiar, o al revés, i no ens adonem que tant uns com els altres som el sistema educatiu.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Educació, Ser professor. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Comenta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s