(Gamificació) Crítica a Faidutti: “Jeu et éducation” – (II) El joc és una diversió

Els jocs només tenen sentit si són intrascendents. En una societat cada cop més complexa, els jocs han d’actuar com a ansiolític i han de permetre desconnectar del món real.

Bruno Faidutti escriu aquestes frases en l’article “Jeu et éducation” i les esgrimeix com a primer argument per a defensar que els jocs no tenen lloc en l’educació formal. Planteja una dicotomia quasi insalvable entre joc i realitat, i com que l’educació té com a objectiu plantejar-se el món real, els jocs, tot i que necessaris, no hi tenen lloc.

L’article va més enllà i exposa que els educadors que fan la seva feina a través de jocs, per moltes etiquetes d’educatiu o didàctic que aquests portin, enganyen als alumnes “disfressant” l’aprenentatge i que els propis alumnes són conscients de que per molt divertit que sembli, en el fons l’activitat segueix sent treballar i aprendre i actuen en conseqüència. És a dir, que l’ús de jocs educatius desacredita l’educació (com si l’educació fes vergonya i s’hagués de maquillar). I a la vegada desacredita els jocs que es redueixen a simples sistemes matemàtics.

I jo penso que els jocs són distraccions del món real i realment juguem per a evadir-nos. Però no només per a evadir-nos. El joc és una eina abstracta i simbòlica, que pot tenir més o menys connexió amb la realitat. I certament, el límit del que és un joc i el que és la realitat cal tenir-lo sempre present i clara. Al treballar amb alumnes (i en funció de la seva edat) cal remarcar quan estem dins del joc, i penso en les narratives propies d’un projecte gamificat, i quan no. Als nivells secundaris considero que és subestimar l’alumne el considerar que no és capaç de fer aquesta distinció.

Sortir a caçar dinosaures no és real.

Sortir a caçar dinosaures no és real

Si el problema és que el joc té un objectiu allunyat de la vida real, estirant l’argument, l’escola falla des del minut cero al establir un entorn sobreprotector de l’alumne. “No tens la feina per avui? Bé, entrega-la en la propera classe” o “Aquest alumne necessita una ajuda per a passar de curs”. El sistema educatiu actual ja és una simulació de la vida real. Esbiaixat i que probablement té unes finalitats perverses, però una simulació. Exactament com ho és un joc.

Per últim, no tinc clar si mesclar jocs i educació desacredita els uns i els altres. Potser tenim en massa estima l’educació com a peça creadora del futur de la societat o els jocs com a un exercici intel·lectual sublim. O potser tant educadors com jugadors vivim sota un estigma de vergonya social. “Quien sabe, sabe. Y quien no, enseña” o “Però tu jugues a jocs? Això no és de nens petits?”

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Educació, Gamificació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Comenta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s