Top 10 (sense reposar) del 2016

Prepareu-vos. Top 10 del 2016. Sense ordre ni pensar-ho massa.
10- El podcast de Todopoderosos @TPoderosos. Mig humor, mig erudició cultural.
9- La banda sonora de No Man’s Sky de 65daysofstatic. Art procedural. Del joc no en tinc ni idea.

8- El #lcg del Senyor dels Anells. #boardgames #jocsdetaula #lotr
7- La sèrie Rick and Morty. #rickandmorty #serie

Resultat d'imatges de rick and morty
6- Instrumental de James Rhodes @JRhodesPianist. Carta d’amor a la música i la demència. #instrumental #lectura
5- L’excursió pel Flysch durant l’estiu.

6tag_180816-120153
4- Elaborar cervesa artesana. #diy #cervesa

6tag_130216-111109
3- Les noveles del Mundodisco de Terry Pratchett (descansi en pau) #discworld
2- Participar en el #gamificurs i la comunitat docent gamificadora. #gamificació
1- #ella

Anuncis

(Jocs) Adaptant el joc de taula Fauna a classe

Quan es parla dels jocs i l’educació hi ha dos grans punts d’aproximació. Tenim la gamificació, en la que s’introdueixen elements típics del jocs com medalles, puntuacions i la gestió de recursos a l’entorn educatiu i tenim l‘aprenentatge basat en jocs que aprofita el propi joc per a treballar i desenvolupar un ampli ventall d’habilitats. S’aprèn amb el propi joc.


Fauna és un joc de taula del 2008, creat per Friedemann Friese, en el qual els jugadors estimen dades com el pes, la llargària de la cua i el lloc on habiten diferents animals. Similar al conegut Trivial Pursuit però amb temàtica animal i sense penalitzar a aquell que no té ni idea. Dit d’una altra manera, encara que no sàpigues res d’animals pots passar-t’ho bé amb Fauna i fins i tot guanyar ja que també és puntua per les respostes que s’acosten a la dada real.

I ja que a les classes que faig de 2n ESO vam parlar de la nutrició dels animals i va sorgir una hora extra vam aprofitar per adaptar Fauna a l’aula. Els alumnes van fer equips i van apostar per a diferents animals quina era la seva classe, alimentació i habitat al llarg de tres rondes de dificultat creixent.

 
Tot i la simplificació necessària del joc per poder realitzar la dinàmica amb tota una classe i que, segons els alumnes, la dificultat dels animals era una mica baixa, l’activitat va funcionar bé i es van donar moments interessants. És cert que s’allunya una mica dels continguts del currículum oficial però va permetre treballar en equips i gestionar petits debats (com un sobre la nutrició del peix pallasso basant-se en *sigh* Finding Nemo).

P.D. Podeu trobar informació de l’aprenentatge basat en jocs a la web de Lu2, que es dediquen professionalment a apropar la cultura dels jocs de taula en entorns educatius.

A propòsit d’Economia en Colors, la competitivitat i la igualtat d’oportunitats

Una de les discussions internes que tinc és, en (masses) poques paraules, si l’educació ha de formar éssers competitius o col·laboratius. Crec que em costa arribar a una conclusió ferma perquè aquesta dicotomia apunta a preguntes i debats socials, polítics i filosòfics veritablement complexos.

El programa de televisió “Economia en colors” de fa un parell de setmanes va girar al voltant del món educatiu. El conductor principal d’aquest programa és l’economista i professor Xavier Sala-i-Martin, reconegut per ser ideòleg de l’Índex de Competitivitat Global. Aquest índex classifica la competitivitat dels països en base a factors com el bon funcionament de les institucions públiques i privades, les infraestructures, la estabilitat econòmica i els serveis de salut i educació primària. La qüestió és que a l’inici del programa es defensa una educació que possibiliti la igualtat d’oportunitats entre els alumnes. I aquí és on se’m va generar el debat. És possible una educació de igualtats d’oportunitats des de el punt de vista de la competitivitat?

Per una banda, les solucions als problemes que sorgiran en un futur no seran assolibles per individus sols i per tant veig necessari educar en la cooperació, el treball en equip i la gestió de recursos. I cal prendre consciencia de la interconnexió de tots els éssers humans i que els nostres actes poden actuar al llarg de tot el planeta. Però per altra banda, veig útil cert nivell d’autosuperació i d’exigència individual, de pragmatisme individualista, de “treure’s un mateix les castanyes del foc”. I és important marcar la diferència i oferir allò que només un té. El problema és que aquestes actituds competitives es mouen massa a prop de l’excés d’orgull i de creure’s superior a la resta, de fer-se impermeable a les crítiques i les opinions externes. A part, la competitivitat porta a rànquings i índexs, a alumnes de primera i de segona, a tu vals i tu no tant… i enmig d’aquest context les igualtats d’oportunitats és fan difícils a un nivell pràctic en l’etapa secundària.

Pot ser em plantejo malament el problema i quan dic competitivitat vull dir competició, o m’equivoco a l’encarar competitivitat amb cooperativisme. Si teniu una solució, si us plau, feu-la arribar.

A propòsit d’Interstellar i l’educació

No fa gaire que s’ha estrenat als cinemes Interestellar, una pel·lícula de ciència ficció que ha generat moltíssima expectació, comparant-la a altres obres de temàtica similar com la clàssica 2001: Una odissea espacial de Kubrick.

En Interestellar de Christopher Nolan, s’explica com Cooper (Matthew McConaughey) i Brand (Anne Hathaway) emprenen un viatge a l’altra banda del univers per tal de trobar un nou planeta on pugui habitar la espècie humana, que es troba a una generació de l’extinció en un planeta Terra que ha esdevingut hostil desprès d’anys d’abúsos. Al marxar, Cooper abandona als seus fills Tom i Murph (Jessica Chastain) al unir-se a l’expedició del professor Brand (Michael Caine) com a pilot de la seva nau espacial.

Trobareu crítiques a la pel·lícula per internet, tant positives com negatives; i comentaris a l’apartat científic de la mateixa, ja que en ella s’hi tracten entre d’altres temes com els forats negres, l’exploració espacial, la robòtica o el canvi climàtic. En aquest post, no obstant, em vull centrar en una nota al peu de pàgina però que crec que amaga un missatge important: el model educatiu de la Terra d’Interestellar.

Cooper es citat a l’escola de Murph ja que la noia a tingut últimament problemes amb els professors. El conflicte sorgeix al portar a l’aula un llibre de text sobre les exploracions espacials que guardava el seu pare dels seus anys d’estudi. La professora de Murph explica que els llibres que fan servir a les seves classes han estat ja corregits i expliquen que l’arribada a la Lluna i la cursa espacial no van ser més que campanyes de màrqueting per tal de que la Unió Soviètica “malgastés” diners en l’exploració espacial durant la guerra freda. Aquest paradigma s’estableix en la lògica de la societat d’Interstellar ja que, amb la cada cop més gran manca d’aliments, destinar fons públics a explorar l’espai està mal vist per la societat. Això es transmet al sistema educatiu on, a través de la negació dels viatges més enllà de l’atmosfera, s’inhibeix una possible curiositat de l’alumne i es centra les seves aspiracions i esforços en la Terra.

Un dels missatge de la pel·lícula és sense cap mena de dubte, el de la importància de la recerca científica i tecnològica pel progrés de la societat; però també el poder social que té l’educació i la immensa responsabilitat d’aquells que decideixen què, com i per què s’educa a les futures generacions.

(Que en un futur el model educatiu segueix-hi basant-se en els llibres de text potser és també una senyal de l’extinció humana, però això és un altre tema…)