(Ser professor) Nou curs, nou institut, nous reptes

Avui ha començat el curs 2017/2018 i amb ell han vingut molts canvis.

Aquest curs donaré classe al institut Mont Perdut de Terrassa. He tingut la sort de ser nomenat per primer cop a la pública i, a més a més, per cobrir una vacant de tot el curs a jornada sencera. El tema de la burocràcia que comporta el primer nomenament és un cas a part, la qüestió és que un dijous em nomenaven i el divendres aterrava al institut.

Es tracta d’un centre que té pocs anys i que en els seus inicis va apostar fortament pel treballs per projectes. Tant és així que el centre va participar del 30 minuts anomenat “Una altra escola“. No sé si malauradament o no, però aquest curs que comença s’ha decidit no treballar per projectes i tornar a una estructura més tradicional, amb departaments per matèries i reduint el treball transversal a les últimes setmanes de cada trimestre. En tot cas, la rebuda dels companys, l’equip directiu i cap de coordinació ha estat molt amable, cosa que s’agraeix moltíssim al ser el meu primer any a l’escola pública. En aquest parell de dies m’he trobat un equip docent força cohesionat (deixa-li temps potser). Algú va dir que com més conflictiu és l’alumnat, més bon rollo hi ha entre profes.

I és que l’institut Mont Perdut és un d’aquests centres etiquetats com a màxima complexitat. Un percentatge important d’alumnat immigrant, d’entorns socioeconòmics complexos, baixa autoestima i predisposició a l’aprenentatge… En definitiva, nous reptes. Sobretot pel fet que a part de professor de Física i Química sóc també tutor d’un grup de 3r d’ESO. De nou, una nova experiència i que, en conjunt, farà d’aquest un curs molt interessant.

Bon inici de curs a tothom.

Anuncis

(Gamificació) Gamificació Educativa a les FanConBCN

El passat cap de setmana es va celebrar la quarta edició del festival FanConBCN al bonic poble de Palau-solità i Plegamans. I envoltat d’un grapat de companys gamificadors vam celebrar una petita taula rodona sobre gamificació.

Tinc la sort d’haver contactat amb gent molt potent de qui tinc molt per aprendre. Gracies a la Maria Sabiote (@focdencenalls) i a la Meritxell Nieto (@MeritxellNieto), companyes professores de secundària que viuen al límit de la innovació; al Jan Gonzalo (@jangonzalo1) per dur la visió des de la universitat; al Mateu Ubach (@ubachmateu), que va explicar com aplica els jocs com a psicòleg en cures pal·liatives; i a en Xavier Moratonas (@lu2jocsdetaula) de Lu2, que va posar la veu discordant sobre la gamificació i va ser una llàstima no tenir més temps per al debat.

Aquí teniu la taula rodona, cortesia entre d’altres a Pepe (@sunne) i Sergi (@wadubcom) i gràcies a tota l’organització de les FanConBCN (@fanconbcn)!

(ABJ) Dissenyant Vectoria: Reglament i components (II)

He estat comprovant que no és un procés simple dissenyar un joc de taula (per senzill que sigui).

Després de fer unes primeres partides de prova (moltes gràcies!) i ajustar un parell d’aspectes, us comparteixo la primera versió jugable de Vectoria! (El nom és provisional però d’alguna manera havia d’anomenar a la criatura, si teniu cap proposta ja sabeu…)

Us comparteixo les regles de joc per si algú té curiositat. El document és de treball i teniu oberts els comentaris per si voleu criticar i aportar el que sigui.

A nivell de components el joc no fa servir cap element específic. Aquests són els que he fet servir jo per al prototip amb el que tenia per casa.

– El taulell. El de 64 de caselles d’uns escacs. I amb uns gomets he marcat les bases inicials (en blau) i el punt central que representa la meta (en vermell)

16 peces en quatre colors. Un joc de 4 peces per cada jugador. Jo he aprofitat unes peces d’un joc que tenia per casa, però és poden fer servir les fitxes de plàstic de qualsevol parxís.

– Uns 25 comptadors. Jo he agafat uns comptadors de la meva època de jugador de Magic, però qualsevol element petit servirà. Cigrons secs, per exemple.

– La carta de coordenades. Tant fàcil com dibuixar-ho en un tros de cartolina.

Baralla X i Y de 36 cartes cadascuna. Com veieu a la imatge tenen un signe i un número. Si no voleu fer-vos aquestes targetes es poden fer servir cartes d’una baralla francesa (necessitareu 4 baralles) i els pals indicaran si fan referència a l’eix X (els cors positiu i els diamants negatiu) o a l’eix Y (les piques positives i els trebols negatius)

Encara falta perfilar molt algunes mecàniques així com introduir-ne d’altres per a fer el joc una mica més “joc”, ja que en la versió 1 és un joc molt dirigit i m’agradaria donar-hi més llibertat d’acció als jugadors.

(ABJ) Dissenyant un joc per a l’aula: Introducció (I)

Fa un cert temps, abans de dedicar-me a ser professor, que em volta pel cap la idea de dissenyar un joc de taula. I ara ha arribat el moment.

Imatge relacionada

A part de la gamificació, hi han moltes més maneres d’introduir el joc a l’educació. En concret, l’ABJ o Aprenentatge Basat en Jocs implica la utilització de jocs a classe. No és tracta d’arribar a l’aula i repartir quatre jocs per a tenir els alumnes entretinguts sinó d’esprémer les competències que es treballen al jugar un determinat joc. Per exemple competències lingüístiques (amb jocs narratius o directament jugant a rol), competències artístiques (tant de creació com d’interpretació) o competències matemàtiques i lògiques. (Tot i reconèixer aquestes bondats, no sóc un expert així que si voleu més informació de jocs com a eina d’aprenentatge us dirigeixo aquí o aquí.)

Resultat d'imatges de playing board games

Em sembla que la presència dels jocs a l’aula disminueix conforme passem de infantil a primària i a secundària i batxillerat. Em nego a creure que és degut a una pèrdua d’interès pel joc per part de l’alumnat, així que ho associo a una visió poc pràctica dels jocs per part del docent (per molts motius, com els que comenta Bruno Faidutti) i a la “necessitat” (dubtosa) o la inèrcia que als nivells d’ESO té la transmissió de continguts curriculars. I tot i així, hi ha mostres que els jocs a l’aula són possibles, útils i sorprenents. Com el que fa David Martin, explicant la guerra freda amb el Twillight Struggle.

I és que molts jocs de taula tracten temes molt aprofitables des de les ciències socials i la història. I potser no tants parlen de conceptes científics o matemàtics. N’hi ha un grapat, clar, com Fauna, CO2 o Evolution. (O Cytosis, que m’ha d’arribar aquest estiu al recolzar la seva campanya de mecenatge.) Però no són tants els jocs amb una temàtica científica.

Així que unint el fet que sóc professor de ciències i que volia fer un joc, he començat el disseny d’un prototip de joc de taula per a treballar els vectors en dues dimensions. El repte és aconseguir un joc de taula que es pugui jugar, que sigui divertit (o com a mínim entretingut) i que, sobretot, faci servir conceptes dels vectors en el pla.

De moment el prototip és jugable i en breu començarem a provar-lo amb uns quants inconscients que amablement criticaran el joc per a millorar-lo.

(Ser professor) I fins aquí el curs 2016/2017!

(Va, la reflexió del curs, ja que s’ha acabat doncs…)

Resultat d'imatges de graduation

En poques paraules, el curs 2016-2017 ha estat desequilibrat. L’embranzida proporcionada pel #gamificurs de l’any passat, que va propiciar un munt d’idees que han catalitzat en varis projectes d’aquest any, va anar perdent força durant un segon trimestre marcat per qüestions familiars. Tot i això, el tercer trimestre s’ha anat remuntant gràcies sobretot a la comunitat de docents i companys gamificadors.

Anem curs a curs a veure que ha passat en cada matèria, i que complementa el diari gamificador del curs.

Primer d’ESO
Un curs força acceptable, que ha demanat el màxim nivell de gestió d’aula doncs un dels grups ha sigut molt complex. Aquesta complexitat ha dificultat que el projecte gamificat es realitzes com estava planificat, i varies activitats no han tingut cabuda per falta de temps (i una mala gestió horària). Tot i això, el sistema de Dojis ha funcionat acceptablement i ha propiciat situacions molt interessants. I vam crear una versió del Dobble! per a treballar el vocabulari d’invertebrats que va funcionar molt bé.

Segon d’ESO
L’assignatura de Física i Química és de la que més satisfet estic. El projecte dels Protectors era molt ambiciós, amb moltes mecàniques i que requeria molta gestió fora de l’aula, però a funcionat molt bé (tot i la problemàtica de fer una gamificació tant llarga en el temps). En un dels capítols vam incloure un BreakoutEDU que va ser una feinada però molt recompensada. I el projecte va ser l’excusa per a anar a explicar el que faig a l’aula a les JGA, al Festival del Joc del Pirineu o, recentment, a les jornades del Club Diógenes.

Tercer d’ESO
El projecte inspirat en Zombiologia va funcionar acceptablement, amb els alumnes implicats i motivats i entrant en la narrativa imaginant-se investigadors d’una malaltia desconeguda, FINS que es va destapar la sorpresa. Un cop descobert que s’afrontaven a un apocalipsis zombie (inici del tercer trimestre), el projecte es va aturat entre viatges d’intercanvi, dies festius ubicats desafortunadament i una preparació insuficient per part meva.

Per sobre de tot, aquest curs ha servit per aprendre molt a l’hora de dissenyar activitats (gamificades o no) i m’ha permès participar en trobades docents amb companys de molt nivell. Tinc la sospita que el curs vinent serà més mogudet que aquest (ja veurem), però segueixo amb moltes ganes de #serprofessor força més anys.

(Gamificació) Reflexions al Club Diogenes: “Tothom pot gamificar?”

El gran honor de que et convidin a unes jornades a parlar de les teves classes queda empetitit al costat de les reflexions que els altres assistents et suggereixen.

El passat dissabte (amb el suport incondicional i la companyia d’#ella), vam adreçar-nos fins a Tarragona doncs feia uns mesos que l’associació de rol Club Diogenes s’havia posat en contacte amb mi per a que parles de la gamificació que estem duent a terme durant aquest curs. Aquesta associació va celebrar les seves quartes jornades i van programar una xerrada al voltant de l’aprenentatge basat en jocs i la gamificació com a eina d’innovació docent i (gràcies al sempitern Natxo) van pensar en mi. L’organització, capitanejada pel seu president Albert (o Athal Bert), va tenir la bona pensada (per a pujar el nivell dels ponents) de convidar també a en Jan Gonzalo, professor a la Universitat Rovira i Virgili amb qui vaig coincidir al #gamificurs fa quasi un any, i a la Maria Sabiote i els increïbles projectes que munta. No us talleu, mireu aquí i aquí.

Tots tres vam explicar les nostres experiències a l’aula i llavors es va iniciar una petita “taula rodona” on molts dels presents van opinar, plantejar dubtes i criticar la gamificació. Com ho veien la resta de companys docents; com ho veien les families; els problemes i factors que cal vigilar a l’hora d’avaluar activitats gamificades; si és possible un projecte gamificat que funcioni en totes les aules i contextos (no.); i, un pensament que cal tenir molt present quan es dissenya una activitat, el perill de centrar-se massa en la motivació extrínseca (punts i insignes) enlloc d’apuntar a la intrínseca i acabar generant “mercenaris”: alumnes que fan les tasques pel simple fet d’obtenir premis. Cada cop veig més clar que aquest és el punt fosc de la gamificació i es un error que cal evitar (jo el primer…).

I desprès, ens van convidar a dinar en la terrassa del local on habita el club de rol, just damunt de la muralla romana. I allà van continuar les converses al voltant de la gamificació i l’Albert Estrada (qui em va fer dents llargues explicant una partida one-shot que anava a dirigir a la tarda…) va fer-nos a Maria i a mi la pregunta del títol. Gamificar està a l’abast de tothom? La meva resposta curta és que si. Requereix voluntat i temps, però no pas un talent especial. És cert que docents com els que van parlar durant l’expansió del #gamificurs semblen artistes amb els projectes que ideen, però una gamificació apanyada es assequible per a qualsevol docent de qualsevol claustre i context. Sempre que hi hagi voluntat, repeteixo.

L’expansió del #gamificurs, les segones parts poden ser bones.

Si les segones parts mai són bones, és que no vas venir a l’expansió del #gamificurs.

Al juliol de l’any passat va sorgir el #gamificurs perpetrat per dos grans docents, referents en la gamificació i l’aprenentatge, molt amics dels seus amics i millors persones. I com que els profes necessitem més experiències com aquella, i cal aconseguir una massa encara més gran de docents gamificadors, en Natxo i en cHristian es van rodejar de ponents i col·laboradors d’alt nivell en la jornada “L’Expansió del Gamificurs” d’aquest passat dissabte.

A les 9:30, puntuals, van començar les ponències preparades. Una contextualització ben fina de la gamificació de la mà de Joan-Tomàs Pujolà, professor transformat en mecànic, que va preparar als assistents per a la ITG (Inspecció Tècnica Gamificadora). És tant difícil iniciar una jornada com resumir en poc més de 10 minuts la teoria acadèmica que suporta la gamificació, però crec que les quatre pinzellades que es van presentar van ser les justes per obrir les ponències sense embafar amb massa teoria a l’hora que donava molts fils (en forma d’autors i estudis) per a seguir investigant.

Al col·legi la Salle de la Seu d’Urgell porten uns anys apostant fort per l’educació en conjunció amb el joc, i la Meritxell Nieto (la coordinadora pedagògica del centre que vaig tenir el plaer de conèixer durant el Festival del Joc del Pirineu) va tornar a allargar-nos les dents explicant la riquesa del Projecte Joc que porten a terme des d’infantil fins al batxillerat. I a més a més, aquesta incansable professora es va marcar un resum visual de la jornada que no té desperdici…

//platform.twitter.com/widgets.js

Després va venir en David Martín a dir-nos que organitza sessions didàctiques al voltant del Twilight Struggle. A l’ESO. Amb més de 90 nanos a la vegada. Analitzant el context de totes les cartes i creant-ne de noves. Twilight. Struggle. Gloria. Res més a afegir.

Per fi vaig poder veure i conèixer en persona al Oscar Recio Coll (durant les JGA17 no vam coincidir). Un mestre amb més de 17 projectes a la motxilla (autentiques meravelles molts d’ells) que utilitza amb els seus alumnes. La passió, l’energia i el control de l’escenari d’aquest artista no tenen fi. Durant la seva ponència em va tocar participar d’una dinàmica de joc (una versió tematitzada del joc de l’assassí); a l’hora de dinar ens va comentar que l’objectiu d’aquesta dinàmica era demostrar el poder immersiu dels jocs. En les seves paraules “El objetivo es que aquellos que jugasen estuvieran tan pendientes del juego que no me hicieran caso a mi”. No puc dir gaire més de la seva ponència que objectiu complert.

Al Institut Europa van més enllà del BreakoutEdu. Enlloc de reptar als alumnes a obrir una caixa, els tanquen directament a l’aula i a veure si aconsegueixen sortir. En Raúl Garcia ens va presentar com adapten les Escape Room a l’aula amb una presentació molt ben ideada amb un diàleg entre el Gargamel (que només veu pegues) i els Minions (que tiren endavant sense rendir-se) que tots portem a dins. A més, durant la tarda vaig poder viure l’experiència d’escapar d’una de les seves Escape Rooms.

Ens vam retrobar amb el Xavier Moratonas de Lu2, que continuen en la seva feina de destriar entre els jocs de taula aquells que tenen interés des de un punt de vista educatiu o pedagògic. Durant la tarda van dinamitzar una ludoteca on vaig poder provar el joc Evolution, que des de feia temps veia interessant per a traslladar a l’aula. M’ho apunto com a deures d’estiu.

Arribat des de Sevilla, vaig tenir l’honor de desvirtualitzar al maestro Manu. Manuel Sànchez ve a ser la navalla multiusos de la gamificació educativa. Ha revolucionat la seva escola amb la introducció d’una ludoteca de gran èxit, escriu llibres juvenils, escriu un blog d’obligada lectura, dissenya activitats i, fins i tot, jocs de taula amb finalitats educatives (En té un en plena campanya de mecenatge de fet…). Inacabable.

La tarda de la jornada venia organitzada amb diferents tallers. A part de la ludoteca i l’Escape Room d’aula vam tenir sessions de BreakoutEdu, un rol en viu on sindicalistes demanaven la jornada de 8 hores enfrontats a uns empresaris enrocats i partides de rol enfocades a l’educació (entre les quals hi havia una partida de Magissa, el joc de rol que estic provant amb un petit grup d’alumnes).

Però com no pot ser d’una altra manera, al final la jornada no és tant el programa (d’indubtable qualitat) com les persones allí reunides. Els ja nombrats, la Maria Sabiote (amb qui en breu marxem a conquerir Tarragona), el Jose Pascual Castaño, en Javier Barba, en Lluís Casas (amb qui ens vam desvirtualitzar), l’Alba Aguilar, la Liliana, la Sandra Huerto, l’Elisanda i altres companys del #gamificurs original, i molts més que em deixo. I al Javi Fernandez amb qui comparteixo una reflexió que va fer: “Aquest moviment gamificador és fort perque surt de les bases, i no d’un despatx d’algú que s’ha oblidat de l’aula.”