(Ser professor) I fins aquí el curs 2016/2017!

(Va, la reflexió del curs, ja que s’ha acabat doncs…)

Resultat d'imatges de graduation

En poques paraules, el curs 2016-2017 ha estat desequilibrat. L’embranzida proporcionada pel #gamificurs de l’any passat, que va propiciar un munt d’idees que han catalitzat en varis projectes d’aquest any, va anar perdent força durant un segon trimestre marcat per qüestions familiars. Tot i això, el tercer trimestre s’ha anat remuntant gràcies sobretot a la comunitat de docents i companys gamificadors.

Anem curs a curs a veure que ha passat en cada matèria, i que complementa el diari gamificador del curs.

Primer d’ESO
Un curs força acceptable, que ha demanat el màxim nivell de gestió d’aula doncs un dels grups ha sigut molt complex. Aquesta complexitat ha dificultat que el projecte gamificat es realitzes com estava planificat, i varies activitats no han tingut cabuda per falta de temps (i una mala gestió horària). Tot i això, el sistema de Dojis ha funcionat acceptablement i ha propiciat situacions molt interessants. I vam crear una versió del Dobble! per a treballar el vocabulari d’invertebrats que va funcionar molt bé.

Segon d’ESO
L’assignatura de Física i Química és de la que més satisfet estic. El projecte dels Protectors era molt ambiciós, amb moltes mecàniques i que requeria molta gestió fora de l’aula, però a funcionat molt bé (tot i la problemàtica de fer una gamificació tant llarga en el temps). En un dels capítols vam incloure un BreakoutEDU que va ser una feinada però molt recompensada. I el projecte va ser l’excusa per a anar a explicar el que faig a l’aula a les JGA, al Festival del Joc del Pirineu o, recentment, a les jornades del Club Diógenes.

Tercer d’ESO
El projecte inspirat en Zombiologia va funcionar acceptablement, amb els alumnes implicats i motivats i entrant en la narrativa imaginant-se investigadors d’una malaltia desconeguda, FINS que es va destapar la sorpresa. Un cop descobert que s’afrontaven a un apocalipsis zombie (inici del tercer trimestre), el projecte es va aturat entre viatges d’intercanvi, dies festius ubicats desafortunadament i una preparació insuficient per part meva.

Per sobre de tot, aquest curs ha servit per aprendre molt a l’hora de dissenyar activitats (gamificades o no) i m’ha permès participar en trobades docents amb companys de molt nivell. Tinc la sospita que el curs vinent serà més mogudet que aquest (ja veurem), però segueixo amb moltes ganes de #serprofessor força més anys.

Anuncis
Publicat dins de Educació, Ser professor | Deixa un comentari

(Gamificació) Reflexions al Club Diogenes: “Tothom pot gamificar?”

El gran honor de que et convidin a unes jornades a parlar de les teves classes queda empetitit al costat de les reflexions que els altres assistents et suggereixen.

El passat dissabte (amb el suport incondicional i la companyia d’#ella), vam adreçar-nos fins a Tarragona doncs feia uns mesos que l’associació de rol Club Diogenes s’havia posat en contacte amb mi per a que parles de la gamificació que estem duent a terme durant aquest curs. Aquesta associació va celebrar les seves quartes jornades i van programar una xerrada al voltant de l’aprenentatge basat en jocs i la gamificació com a eina d’innovació docent i (gràcies al sempitern Natxo) van pensar en mi. L’organització, capitanejada pel seu president Albert (o Athal Bert), va tenir la bona pensada (per a pujar el nivell dels ponents) de convidar també a en Jan Gonzalo, professor a la Universitat Rovira i Virgili amb qui vaig coincidir al #gamificurs fa quasi un any, i a la Maria Sabiote i els increïbles projectes que munta. No us talleu, mireu aquí i aquí.

Tots tres vam explicar les nostres experiències a l’aula i llavors es va iniciar una petita “taula rodona” on molts dels presents van opinar, plantejar dubtes i criticar la gamificació. Com ho veien la resta de companys docents; com ho veien les families; els problemes i factors que cal vigilar a l’hora d’avaluar activitats gamificades; si és possible un projecte gamificat que funcioni en totes les aules i contextos (no.); i, un pensament que cal tenir molt present quan es dissenya una activitat, el perill de centrar-se massa en la motivació extrínseca (punts i insignes) enlloc d’apuntar a la intrínseca i acabar generant “mercenaris”: alumnes que fan les tasques pel simple fet d’obtenir premis. Cada cop veig més clar que aquest és el punt fosc de la gamificació i es un error que cal evitar (jo el primer…).

I desprès, ens van convidar a dinar en la terrassa del local on habita el club de rol, just damunt de la muralla romana. I allà van continuar les converses al voltant de la gamificació i l’Albert Estrada (qui em va fer dents llargues explicant una partida one-shot que anava a dirigir a la tarda…) va fer-nos a Maria i a mi la pregunta del títol. Gamificar està a l’abast de tothom? La meva resposta curta és que si. Requereix voluntat i temps, però no pas un talent especial. És cert que docents com els que van parlar durant l’expansió del #gamificurs semblen artistes amb els projectes que ideen, però una gamificació apanyada es assequible per a qualsevol docent de qualsevol claustre i context. Sempre que hi hagi voluntat, repeteixo.

Publicat dins de Educació, Gamificació | 1 comentari

L’expansió del #gamificurs, les segones parts poden ser bones.

Si les segones parts mai són bones, és que no vas venir a l’expansió del #gamificurs.

Al juliol de l’any passat va sorgir el #gamificurs perpetrat per dos grans docents, referents en la gamificació i l’aprenentatge, molt amics dels seus amics i millors persones. I com que els profes necessitem més experiències com aquella, i cal aconseguir una massa encara més gran de docents gamificadors, en Natxo i en cHristian es van rodejar de ponents i col·laboradors d’alt nivell en la jornada “L’Expansió del Gamificurs” d’aquest passat dissabte.

A les 9:30, puntuals, van començar les ponències preparades. Una contextualització ben fina de la gamificació de la mà de Joan-Tomàs Pujolà, professor transformat en mecànic, que va preparar als assistents per a la ITG (Inspecció Tècnica Gamificadora). És tant difícil iniciar una jornada com resumir en poc més de 10 minuts la teoria acadèmica que suporta la gamificació, però crec que les quatre pinzellades que es van presentar van ser les justes per obrir les ponències sense embafar amb massa teoria a l’hora que donava molts fils (en forma d’autors i estudis) per a seguir investigant.

Al col·legi la Salle de la Seu d’Urgell porten uns anys apostant fort per l’educació en conjunció amb el joc, i la Meritxell Nieto (la coordinadora pedagògica del centre que vaig tenir el plaer de conèixer durant el Festival del Joc del Pirineu) va tornar a allargar-nos les dents explicant la riquesa del Projecte Joc que porten a terme des d’infantil fins al batxillerat. I a més a més, aquesta incansable professora es va marcar un resum visual de la jornada que no té desperdici…

//platform.twitter.com/widgets.js

Després va venir en David Martín a dir-nos que organitza sessions didàctiques al voltant del Twilight Struggle. A l’ESO. Amb més de 90 nanos a la vegada. Analitzant el context de totes les cartes i creant-ne de noves. Twilight. Struggle. Gloria. Res més a afegir.

Per fi vaig poder veure i conèixer en persona al Oscar Recio Coll (durant les JGA17 no vam coincidir). Un mestre amb més de 17 projectes a la motxilla (autentiques meravelles molts d’ells) que utilitza amb els seus alumnes. La passió, l’energia i el control de l’escenari d’aquest artista no tenen fi. Durant la seva ponència em va tocar participar d’una dinàmica de joc (una versió tematitzada del joc de l’assassí); a l’hora de dinar ens va comentar que l’objectiu d’aquesta dinàmica era demostrar el poder immersiu dels jocs. En les seves paraules “El objetivo es que aquellos que jugasen estuvieran tan pendientes del juego que no me hicieran caso a mi”. No puc dir gaire més de la seva ponència que objectiu complert.

Al Institut Europa van més enllà del BreakoutEdu. Enlloc de reptar als alumnes a obrir una caixa, els tanquen directament a l’aula i a veure si aconsegueixen sortir. En Raúl Garcia ens va presentar com adapten les Escape Room a l’aula amb una presentació molt ben ideada amb un diàleg entre el Gargamel (que només veu pegues) i els Minions (que tiren endavant sense rendir-se) que tots portem a dins. A més, durant la tarda vaig poder viure l’experiència d’escapar d’una de les seves Escape Rooms.

Ens vam retrobar amb el Xavier Moratonas de Lu2, que continuen en la seva feina de destriar entre els jocs de taula aquells que tenen interés des de un punt de vista educatiu o pedagògic. Durant la tarda van dinamitzar una ludoteca on vaig poder provar el joc Evolution, que des de feia temps veia interessant per a traslladar a l’aula. M’ho apunto com a deures d’estiu.

Arribat des de Sevilla, vaig tenir l’honor de desvirtualitzar al maestro Manu. Manuel Sànchez ve a ser la navalla multiusos de la gamificació educativa. Ha revolucionat la seva escola amb la introducció d’una ludoteca de gran èxit, escriu llibres juvenils, escriu un blog d’obligada lectura, dissenya activitats i, fins i tot, jocs de taula amb finalitats educatives (En té un en plena campanya de mecenatge de fet…). Inacabable.

La tarda de la jornada venia organitzada amb diferents tallers. A part de la ludoteca i l’Escape Room d’aula vam tenir sessions de BreakoutEdu, un rol en viu on sindicalistes demanaven la jornada de 8 hores enfrontats a uns empresaris enrocats i partides de rol enfocades a l’educació (entre les quals hi havia una partida de Magissa, el joc de rol que estic provant amb un petit grup d’alumnes).

Però com no pot ser d’una altra manera, al final la jornada no és tant el programa (d’indubtable qualitat) com les persones allí reunides. Els ja nombrats, la Maria Sabiote (amb qui en breu marxem a conquerir Tarragona), el Jose Pascual Castaño, en Javier Barba, en Lluís Casas (amb qui ens vam desvirtualitzar), l’Alba Aguilar, la Liliana, la Sandra Huerto, l’Elisanda i altres companys del #gamificurs original, i molts més que em deixo. I al Javi Fernandez amb qui comparteixo una reflexió que va fer: “Aquest moviment gamificador és fort perque surt de les bases, i no d’un despatx d’algú que s’ha oblidat de l’aula.”

Publicat dins de Educació, Gamificació | 2 comentaris

(Gamificació) Primeres sessions de rol al col·legi

Des de fa un parell de setmanes, un petit grup d’alumnes han començat a viure aventures envoltats de característiques, mapes hexagonals i daus.

Seguint en el tastaolletisme gamificador, després de dur a terme projectes gamificats amb i sense narrativa, fer servir diverses aplicacions afins i adaptar jocs a la dinàmica d’una aula, ha arribat el moment de fer un pas més enllà i introduir el joc de rol.

Tot i els èxits (i la valentia) de referents com el Natxo Maté, l’Oscar Recio Coll i d’altres, no m’he atrevit a aplicar el rol a un grup-classe sencer. No ho acabo de veure clar: un personatge per alumne és equiparable a tornar-se boig, i fer que un personatge sigui interpretat per grups d’alumnes, tot i els seus aspectes interessants, no m’acaba de fer el pes. La solució que vaig trobar per a reprendre la bossa de daus va ser oferir a aquells alumnes que estiguessin interessats la possibilitat de començar una aventura de manera completament voluntària i “fora de currículum”.

Set alumnes s’han animat a participar d’aquesta experiència. Per a ells no és més que un joc però a mi m’està servint, per una banda, per a visualitzar beneficis i inconvenients de possibles aplicacions a la classe ordinària i, per altra banda, per conèixer més a aquests cinc nois i dues noies. I es sorprenent la quantitat d’informació que s’extreu en un context de joc de com són els alumnes.

Portada del llibre del joc que estem fent servir. Magissa, editat per Nosolorol

Les actituds i els comportaments que s’observen durant les classes i els esbarjos, i la personalitat de cada alumne es magnifiquen quan són jugadors. I el lladre inquiet no pot esperar a muntar el caos en el poble, l’elfa més tímida no interactua gaire amb el grup o el mag insegur es pensa en excés cadascun dels seus pasos.

Ara la feina és aprofitar el joc de rol i les situacions que viuran durant l’aventura per a animar a pensar en les conseqüències dels seus actes però sense arribar a no moure mai un dit per por a aquestes, fomentar la comunicació i vencer timideses i trobar el valor en el treball en equip. I de pas salvar al poble de la invasió de les forces del mal.

Publicat dins de Educació, Gamificació | 1 comentari

(Ser professor) Adaptant el Dobble! amb invertebrats

L’altre dia vam jugar a classe

Gràcies a l’empenta del #gamireto d’aquest mes que proposen des de @gamificatuaula i que vaig veure que tenia una fàcil adaptació i introducció a la programació, vaig preparar una versió del joc Dobble! però introduint siluetes dels animals invertebrats que estem treballant a primer d’ESO.

Les cartes circulars del Dobble!

La mecànica bàsica del Dobble! consisteix en, un cop repartit el mateix número de cartes a cada jugador, identificar quin dels elements representat en la carta que tens a les mans es repeteix en la carta central. Un cop identificat l’has d’anomenar en veu alta i pots deixar la carta que tens a les mans a sobre de la central. L’objectiu del joc és descartar-se de totes les cartes abans que els altres jugadors. En aquest joc no hi ha torns, tots els jugadors busquen a la vegada l’element compartit entre les dues cartes. El joc és pot complicar amb diverses variacions a aquestes regles, però no deixa de ser un joc tan simple com això (el fet que nens de 7 anys em guanyin de manera insultant no ha influït de cap manera al catalogar el joc de simple).

Per adaptar-ho a la classe, vaig fer servir com a elements les siluetes de diversos animals invertebrats (extrets d’aquesta web) i al moment de dir en veu alta l’animal compartit entre la carta jugada i la central, calia fer-ho en anglès. Les matemàtiques involucrades en el joc són molt interessants, però per a estalviar feina, el gran Jose @ksta007 (que vaig conèixer a punt de ser pare durant el #gamificurs) va compartir aquest web per a crear versions del Dobble! de manera molt fàcil.

I va funcionar magníficament.

Durant l’activitat, els diferents grup de jocs van funcionar de manera competitiva però respectant les quatre normes, creant sistemes de puntuació per a concatenar diverses partides, auto-gestionant les pròpies errades… feia goig veure com alumnes que presenten dificultats a l’hora de treballar el vocabulari en anglès anaven deixant de banda les ajudes escrites partida rere partida, senyal que cada cop agafaven més agilitat amb els animals a identificar. I jugar implica també gestionar la victoria i gestionar la derrota.

Però per al professor, jugar a classe és una mina. Requereix acceptar cert nivell de caos i xivarri, però veient com juguen els alumnes pots detectar molts aspectes de la personalitat de cadascun d’ells i plantejar futures intervencions més personalitzades (no m’atreveixo a dir que el joc és una eina d’ajuda per a l’atenció a la diversitat, però…).

Adaptar aquest tipus de jocs per al repàs de continguts concrets m’ha semblat molt profitós. La feina darrere de l’ABJ, la gamificació i altres sistemes pot ser immensa però cada cop tinc més clar que té grans beneficis per a la tasca docent.

Publicat dins de Educació, Gamificació, Ser professor | 2 comentaris

Deu anys de l’esplai el Botó

Fa aproximadament 10 anys es va crear l’esplai el Botó. I haver format part dels seus primers anys de vida va ser una de les experiències culpables de que ara em dediqui a la docència.

Amb poc més de 18 anys vam decidir iniciar un projecte que trobàvem necessari al poble on vivíem. Hi havia un buit en el teixit associatiu del poble que es preocupés de l’educació en el lleure i amb moltes hores, molts esforços i una motivació desmesurada va començar l’existència de l’esplai que ara celebra el seu desè aniversari.

Primera activitat de l’esplai el Botó.

Durant uns anys compaginava els estudis de la llicenciatura de Química amb les tasques de monitor i director de l’esplai. Assumint responsabilitats extres, llargues reunions de preparació i, lògicament, tardes de dissabte compartides amb nens i joves de diverses edats, colze a colze amb la colla de monitors. I un bon dia vaig caure en que si em dedicava a la docència podria compaginar aquests dos mons que tant m’agradaven i tant m’aportaven. Tan fàcil com això.

L’esplai és aprenentatge. Per descomptat si ets un nen o jove que el freqüenta cada setmana. Però la coordinació d’un equip de monitors, cadascú amb les seves deries, preferències i estils diferents, la preparació de les activitats o dels actes especials com les colònies, les “baralles” amb l’administració demanant permisos, cessions d’espai i subvencions és un conjunt de reptes esgotadors i gratificants. Destinar tots aquests esforços a un projecte fa que el sentis teu d’una manera íntima i es impossible definir-te sense ell.

I quan les condicions canvien i no pots o vols destinar el temps que caldria al projecte comencen a aparèixer temors i preocupacions pel relleu generacional i qui seguirà el projecte quan ja no hi siguis. O potser no segueix i el projecte mor, cosa que també és una bona lliçó de vida.

No ho vam fer tot a la perfecció. Per sort, dels errors també s’aprèn i amb els anys veus les decisions preses amb perspectiva. I arriba una nova generació de monitors i prenen decisions que sents que “perverteixen” el TEU projecte. No, mai ha estat el teu projecte: és de tots aquells que han format part. L’esplai que va sorgir fa deu anys no té res a veure amb el que hi ha ara. I no fa falta que ho sigui. Nàixer, créixer, transformar-se.

I algun dia morirà l’esplai… Però encara no.

Llarga vida a l’esplai el Botó.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

(Gamificació) BreakoutEDU: Reflexions a tenir en compte

Fa dues setmanes que vam fer el BreakoutEDU “La Desaparició de l’Alquimista” a les classes de 2n d’ESO. No crec que durant aquest curs en realitzi un altre, doncs la preparació d’una activitat d’aquest estil comporta un gruix remarcable de temps, però aquesta activitat ha passat a formar part de la motxilla de recursos docents sense cap mena de dubte. I com que la memòria és la que és, aquest post serveix per recollir aquelles consideracions, reflexions i consells per a tots aquells que s’animin a realitzar un BreakoutEDU (com per exemple, el jo del futur).

The game is ON!

ABANS DEL BREAKOUTEDU

  • La preparació de l’activitat és on més energia cal dedicar-hi, i no és (al menys per a mi) un procés ràpid. Cal treballar amb suficient temps vista i no anar a correcuita.
  • En el meu cas, calia amagar un parell d’objectes per la classe abans del BreakoutEDU, i lògicament cal fer-ho quan la classe està buida. De nou, treballar amb antelació.
  • Comprovar que els codis, candaus i formularis on-line estan ben configurats. És molt simple però tot i havent comprovat els enllaços on-line minuts abans de fer l’activitat, durant la realització tenia una mica de neguit de que funcionessin. I sempre, tenir un pla B.
  • Preparar activitats per a aquells que es despengen. És desitjar molt que tots els alumnes d’una classe participin activament en una activitat. Per a tots aquells que, pel motiu que siguin, no vagin al ritme de la resta de la classe es poden preparar activitats paral·leles, ja tinguin a veure amb el BreakoutEDU o no. En el meu cas, si els alumnes necessitaven una pista per a seguir obrint candaus, la podien comprar realitzant aquestes activitats paral·leles. Gràcies a @applejux per aquest consell.
  • Planificar el set up de l’activitat. Un llistat amb els passos a seguir per a poder iniciar el BreakoutEDU (amagar la clau, preparar els sobres amb el material, tancar els candaus…). D’aquesta manera, en el moment de preparar el dia de l’activitat simplement seguim els passos escrits prèviament, ignorant els nervis d’última hora.
  • Preveure la tecnologia i els possibles errors. En les dues sessions de BreakoutEDU em vaig trobar amb el mateix problema tècnic: els alumnes no tenien el seu telèfon mòbil amb el teclat configurat en català. I això és un problema per entrar a un formulari on la paraula d’accés té la l geminada!. Cas extrem el de varis alumnes orientals que tenien el seu mòbil en xinès i que, a més a més, no tenia ni l’opció de configurar-lo en català. Al final vaig deixar el meu telèfon a aquests alumnes. Per tant, assegurar-se de que, en el cas de comptar amb els telèfons dels alumnes, aquests siguin útils per a l’activitat.

DURANT EL BREAKOUTEDU

  • Portar a sobre durant l’activitat un resum de tots els codis, ubicacions, respostes a les preguntes de tot el BreakoutEDU. Si durant l’activitat fan falta (perquè els alumnes es boqueixen, perquè aquell dia internet no funciona i és indispensable, perquè…) reduirem el temps per a solucionar el problema. (Recorda que el BreakoutEDU se sol fer a contrarellotge)
  • No guiar als alumnes en excés. Depèn de l’autonomia dels participants, però amb la meva experiència els alumnes estan massa acostumats a que els professors els guiem, i precisament el BreakoutEDU posa els alumnes en una situació on el seguent pas a fer no està clar d’entrada. Les preguntes de l’estil “Profe, ja he resolt la sopa de lletres, ara que faig?” no s’han de respondre directament, si no animar a l’alumne a seguir buscant, compartir informació amb la resta de la classe a veure si junts poden continuar, etcètera…
  • Embrace the chaos. Quan els alumnes comencin a aixecar-se del lloc inicial, intercanviar informació, manipular la caixa fortament tancada, el caos i el xivarri seran inevitables. És una sensació que es fa estranya, però, de nou, és el que es busca amb aquestes activitats on l’alumne és protagonista indiscutible.
  • Fer memorable la superació del BreakoutEDU! Uns cartells de felicitació i unes fotos commemoratives no costen res i ajuda a crear un sentiment de victòria que impregni als participants. Jo encara recordo el BreakoutEDU realitzat en el #gamificurs.

DESPRÉS DEL BREAKOUTEDU

  • Un cop acabada l’activitat, fer tot el que caldria fer desprès d’una activitat: avaluar-la i buscar com millorar-la. En el meu cas, intentar evitar paraules amb l geminada. I amb més seriositat, ampliar el temps per a realitzar aquest BreakoutEDU en concret, ja que vaig ajustar-lo massa i potser amb 5 minuts més hagués sigut tanmateix un repte però més superable. La dificultat de la dificultat.
  • En el cas que vulgueu repetir l’activitat amb un altre grup, recordar als participants que no expliquin el que han viscut! Els BreakoutEDU han de ser espais lliure d’spoilers per als futurs participants.
Publicat dins de Educació, Gamificació | 3 comentaris