(Gamificació) Crítica a Faidutti: “Jeu et éducation” – (III) Estratègia o anàlisi crítica

Els jocs eduquen. Aporten habilitats. La qüestió és si aporten les habilitats desitjades dins d’un context d’educació formal.

Resultat d'imatges de architect citadels

Quan Bruno Faidutti respon aquesta pregunta en l’article “Jeu et éducation” defensa que els jocs, sobretot aquells que es fan servir per ensenyar economia o sociologia, es basen en uns models prèviament establerts que ja pressuposen una visió concreta de la societat. Dit d’una altra manera, són jocs tendenciosos.

I un altre argument (amb el que puc estar força d’acord) és que aportar una activitat amb un marc prefixat i poc flexible als alumnes, i en la qual només una estratègia determinada es efectiva, impedeix que es desenvolupi un sentit crític i una capacitat d’anàlisi que faci arribar a idees innovadores.

La qüestió és si es pot desenvolupar un esperit crític amb un joc de dinàmiques i mecàniques prefixades. Trobar l’estratègia guanyadora dins dels elements del jocs o potenciar les solucions de pensament lateral?

Resultat d'imatges de carton caja

Això si, acaba trencant una llança a favor del disseny de jocs (no tant el joc en si). I diu que aquest procés ajuda a l’aprenentatge ja que dissenyar un joc es fonamenta en l’elaboració d’un model matemàtic i per tant, ajuda a replantejar conceptes i idees abstractes. No m’atreveixo a dir que activitats on els alumnes han de dissenyar jocs sigui bo perquè encara no ho he provat (ja arribarà). El que si puc dir és que tenir mentalitat de dissenyador de jocs (o de GM) és una habilitat que mai sobra en el repertori d’un docent.

Publicat dins de Educació, Gamificació | Deixa un comentari

(Ser professor) Quan #serprofessor és una feina

En principi m’agrada la meva feina. No m’atreveixo a dir que és vocacional (vaig decidir encaminar-me cap a la docència a mitja carrera de química), però si que intento gaudir i fluir d’una feina en la que la major part del temps em sento motivat i m’ho passo bé. Però no sempre.

(Alerta de post de desfogament)

Quan les ments pensants de grans sous i formació allunyada de l’àmbit educatiu decideixen el nou canvi en el sistema seguint les indicacions de ves a saber quin organisme econòmic. Quan sembla que la societat et veu entre despreci i enveja. Quan poques vegades els mitjans es fan ressò en positiu de la tasca docent.

Quan el centre educatiu viu soterrat de paperassa i burocràcia. Quan allò urgent impedeix fer allò important. Quan manca la coordinació d’un equip de professors només preocupat pel que passa a la seva assignatura. Quan esdeveniments no comunicats fan saltar enlaire la programació i has de fer servir d’improvisacions per a sortir del pas.

Quan la sessió que has preparat amb temps fora de l’horari laboral xoca amb la realitat d’uns alumnes desmotivats. Quan s’acumulen fulls i fulls per corregir per culpa d’unes directrius orientades als resultats numèrics, quasi empresarials. Quan has de gestionar conductes maleducades d’alumnes de manera unilateral.

Quan ser professor és una feina cansada, feixuga i absorbent que repercuteix en ambients no laborals.

Sempre pots parar, respirar i seguir.

Publicat dins de Educació, Ser professor | 2 comentaris

(Gamificació) Crítica a Faidutti: “Jeu et éducation” – (II) El joc és una diversió

Els jocs només tenen sentit si són intrascendents. En una societat cada cop més complexa, els jocs han d’actuar com a ansiolític i han de permetre desconnectar del món real.

Bruno Faidutti escriu aquestes frases en l’article “Jeu et éducation” i les esgrimeix com a primer argument per a defensar que els jocs no tenen lloc en l’educació formal. Planteja una dicotomia quasi insalvable entre joc i realitat, i com que l’educació té com a objectiu plantejar-se el món real, els jocs, tot i que necessaris, no hi tenen lloc.

L’article va més enllà i exposa que els educadors que fan la seva feina a través de jocs, per moltes etiquetes d’educatiu o didàctic que aquests portin, enganyen als alumnes “disfressant” l’aprenentatge i que els propis alumnes són conscients de que per molt divertit que sembli, en el fons l’activitat segueix sent treballar i aprendre i actuen en conseqüència. És a dir, que l’ús de jocs educatius desacredita l’educació (com si l’educació fes vergonya i s’hagués de maquillar). I a la vegada desacredita els jocs que es redueixen a simples sistemes matemàtics.

I jo penso que els jocs són distraccions del món real i realment juguem per a evadir-nos. Però no només per a evadir-nos. El joc és una eina abstracta i simbòlica, que pot tenir més o menys connexió amb la realitat. I certament, el límit del que és un joc i el que és la realitat cal tenir-lo sempre present i clara. Al treballar amb alumnes (i en funció de la seva edat) cal remarcar quan estem dins del joc, i penso en les narratives propies d’un projecte gamificat, i quan no. Als nivells secundaris considero que és subestimar l’alumne el considerar que no és capaç de fer aquesta distinció.

Sortir a caçar dinosaures no és real.

Sortir a caçar dinosaures no és real

Si el problema és que el joc té un objectiu allunyat de la vida real, estirant l’argument, l’escola falla des del minut cero al establir un entorn sobreprotector de l’alumne. “No tens la feina per avui? Bé, entrega-la en la propera classe” o “Aquest alumne necessita una ajuda per a passar de curs”. El sistema educatiu actual ja és una simulació de la vida real. Esbiaixat i que probablement té unes finalitats perverses, però una simulació. Exactament com ho és un joc.

Per últim, no tinc clar si mesclar jocs i educació desacredita els uns i els altres. Potser tenim en massa estima l’educació com a peça creadora del futur de la societat o els jocs com a un exercici intel·lectual sublim. O potser tant educadors com jugadors vivim sota un estigma de vergonya social. “Quien sabe, sabe. Y quien no, enseña” o “Però tu jugues a jocs? Això no és de nens petits?”

Publicat dins de Educació, Gamificació | Deixa un comentari

(Ser professor) Famílies i docents i viceversa

Comunitat educativa sona bé. És un concepte que diu incloure tots els agents que participen del procés d’aprenentatge d’un alumne, començant per ell mateix, els seus professors, el tutor de l’aula, caps d’estudis, directors, i anant estirant del fil, consellers i ministres fins i tot. La societat sencera hauria de formar part de la comunitat educativa. I en mig de totes aquestes figures vocacionals, docents i pedagogs, s’inclouen també els pares i mares i les famílies dels alumnes.

Fa poc més de dos anys que faig de professor a instituts i mai amb tasques de tutor d’un grup classe. I tot i que em trobo verd per a exercir aquest càrrec de manera, no ja òptima sinó passable, considero que com a professor també he d’establir relació amb els pares i mares dels meus alumnes. Actualment intento destinar uns minuts al final de cada jornada per comunicar-me amb les famílies mitjançant el servei de missatgeria de ClassDojo, que tot i no ser una comunicació plena, si que ajuda a mantenir un seguiment i permet resoldre dubtes i consultes puntuals. La idea en la que crec fermament és que famílies i professors hem de fer esforços comuns i conjunts per a educar als nostres alumnes/fills.

I aquesta convicció requereix lluitar contra frases i situacions que em trobo (i que aniré trobant-me a mesura que passin els anys) en la que sembla que famílies i professors siguin elements confrontats. Recentment hi havia rebombori en les xarxes socials per una advocada que recomanava als pares gravar les entrevistes amb els professors dels seus fills per a denunciar males praxis (que d’haver-les n’hi han, no dic pas que no). També coneixes de centres opacs i fortificats on els pares no passen de la porta d’entrada i els consell de centre es veuen reduïts a la mínima expressió. No fa gaire, un agent de policia feia una xerrada taller als alumnes i els hi deia: “Ei, que a mi no m’heu de mirar així, no sóc el vostre profe, no us vinc a avorrir”. I et trobes tant famílies que no volen saber res del centre educatiu i el veuen com un aparcament de preadolescents, com famílies que exigeixen modificacions a la metodologia que el professional (el docent) ha dissenyat i, amb més o menys èxit, està duent a terme. En l’últim mes del passat trimestre em vaig trobar una mare que li va prohibir al seu fill fer servir un determinat benefici del sistema gamificat i una altra mare que em va exigir que canvies la seva alumna del grup de treball a l’aula perquè la seva filla no treia les qualificacions esperades per culpa de, segons la mare, els companys del grup.

En algun moment ha sorgit una tensió entre famílies i docents i viceversa; el sistema escolar s’ha enfrontat al sistema familiar, o al revés, i no ens adonem que tant uns com els altres som el sistema educatiu.

Publicat dins de Educació, Ser professor | Deixa un comentari

(Gamificació) Crítica a Faidutti: “Jeu et éducation” – (I) Introducció

La setmana passada aprofitava el dia de les #educentadas per afirmar que gamificar és un error. El post va sortir de la unió d’exagerar les meves preocupacions al gamificar i un interessant article del dissenyador de jocs i professor d’institut francès Bruno Faidutti.

(Vaig arribar a aquest article gràcies a Pepe Roma @Kalarien, col·laborador del podcast sobre jocs de taula Dias de Juego Magazine @diasdejuego, on té una secció on parla de jocs i educació anomenada El Rincón de Summerhill)

En l’article “Jeu et éducation“, l’autor del gran Ciudadelas resumia en tres punts la seva negativa a mesclar els jocs i la docència:
El joc és una diversió, un entreteniment, una evasió del món real i com a tal xoca frontalment amb la funció de l’escola de preparar l’alumnat per a sobreviure de manera exitosa a aquest món real.
El joc afavoreix l’anàlisi crític o estratègic d’un problema, però sempre basant-se en un model abstracte prefixat i això fa perdre flexibilitat a l’hora de buscar solucions. L’exemple (molt encertat) que posa és que els polítics han respost de manera fallida a un problema socioeconòmic real al basar-se en un model abstracte i matemàticament ferm.
El disseny d’un joc per a treballar un contingut a classe és una tasca molt poc eficient. Requereix moltíssim temps en comparació a la utilització que tindrà a l’aula, i el temps no és quelcom que ens sobri als docents.

Salvant les distàncies entre l’Aprenentatge Basat en Jocs (ABP) i la gamificació, on tinc més experiència, em proposo treure punta a cada punt de l’article en una sèrie de posts.

Publicat dins de Educació, Gamificació | Deixa un comentari

Top 10 (sense reposar) del 2016

Prepareu-vos. Top 10 del 2016. Sense ordre ni pensar-ho massa.
10- El podcast de Todopoderosos @TPoderosos. Mig humor, mig erudició cultural.
9- La banda sonora de No Man’s Sky de 65daysofstatic. Art procedural. Del joc no en tinc ni idea.

8- El #lcg del Senyor dels Anells. #boardgames #jocsdetaula #lotr
7- La sèrie Rick and Morty. #rickandmorty #serie

Resultat d'imatges de rick and morty
6- Instrumental de James Rhodes @JRhodesPianist. Carta d’amor a la música i la demència. #instrumental #lectura
5- L’excursió pel Flysch durant l’estiu.

6tag_180816-120153
4- Elaborar cervesa artesana. #diy #cervesa

6tag_130216-111109
3- Les noveles del Mundodisco de Terry Pratchett (descansi en pau) #discworld
2- Participar en el #gamificurs i la comunitat docent gamificadora. #gamificació
1- #ella

Publicat dins de Cultura dispersa | Deixa un comentari

(Gamificació) Gamificar és un error.

Diuen que mai es tard per a rectificar.

Si no és el primer cop que visiteu el blog, sabreu que gairebé des de l’inici de la meva feina com a docent he adoptat la gamificació com a metodologia per a les meves classes. I tot i que ha estat una font d’aprenentatge molt profunda, que m’ha obert les portes a molt bones experiències i que m’ha tingut entretingut durant moltes hores, considero que he estat cometent un error de base com a docent i educador. Ha arribat el moment de deixar de gamificar.

Mai he estat completament segur de que gamificar sigui positiu per a l’alumne. Jo, com a jugador, em diverteix idear els mecanismes per a introduir a les classes un component lúdic. M’agrada buscar narratives, petites històries, que lliguin els objectius curriculars amb una aventura significativa per als alumnes. A mi m’agrada la gamificació. Però, i als alumnes?

Font: @Maud

Font: @Maud

Durant aquests dos anys no he vist un augment ni de la motivació ni de la participació dels alumnes a classe. Revisant els 100 posts de vida d’educAtòmica, i sobretot els Diaris Gamificadors d’aquest trimestre, he observat que gamificar comporta més problemes que beneficis per al docent sense repercutir suficientment als alumnes. I aquest temps el podria destinar a millorar altres aspectes de la docència, com la redacció de projectes, diversificació curricular, educació emocional…

Per altra banda, recentment he llegit un article del dissenyador de jocs i professor d’institut Bruno Faidutti que remarca varies de les meves neures internes sobre la gamificació. Com bé diu, mesclar els jocs amb l’educació desvirtua tant la funció dels primers (evadir-se del món real) com la del segon (preparar als estudiants per a sobreviure i qüestionar-se el món real). És més, en l’article també es fa referència a la poca eficiència i la pèrdua de temps que implica per a un docent dissenyar un projecte gamificat. I no en parlem si, com jo, he intentat dissenyar-ne tres…

Durant aquesta aturada nadalenca de les classes hauré de reorganitzar el curs que queda. Com diuen, toca penjar la bossa de daus. M’agrada la docència i m’agraden els jocs, però gamificar ha arribat a la seva fi.

.

.

.

Aquest post és una inocentada! O #educentada, com diu en cHristian. Tot i que els dubtes i les observacions que hi plantejo són reals, estan molt exagerats i no em plantejo (de moment) deixar de gamificar les classes! (Dit sigui de pas, la reflexió que ha implicat aquest exercici ha estat molt interessant…)

Publicat dins de Educació, Gamificació | 5 comentaris