(Ser professor) En què pensaves?

En què pensaves?

Com vas arribar a creure’t que et podria sortir bé la jugada? Perquè em nego a creure que ni vas valorar que allò que faries no estava permès. No ja per l’escola, per la llei.

En quin moment et va cegar l’arrogància? Et tens en un pedestal tant alt, construït de drets que creus innats i exclusius de la teva persona, que no vas pensar ni un instant en les llàgrimes de les persones que t’estimen quan vam haver d’informar dels teus actes.

Què et va portar a fer-te fort en la convicció de que passaries desapercebut?

Què buscaves? Diversió? Alimentar l’ego? Marcar un gol als professors, a qui en algun punt vas passar a considerar l’enemic? Mostrar-te guay davant dels teus companys? Companys que has arrossegat a aquesta situació i són tant responsables com tu.

Ara has de ser conseqüent. Hi ha una normativa interna que regeix que es fa en casos com aquest (És també la nostra feina). Potser se’t privarà temporalment del privilegi (si, dic privilegi) d’assistir a classe. Potser es buscarà una acció més pedagògica per a que comprenguis el perill de la teva conducta.

L’únic que puc fer és tenir fe en que aquesta vivència et faci créixer. És esperar que comprenguis per què vas actuar malament. I, al final, a pensar en les conseqüències de les teves accions. Al menys hi haurà una part bona si aprens de la situació.

Publicat dins de Educació, Ser professor | 2 comentaris

(Ser professor) (STEAM) La màquina de gargots

La culpa de que aquest curs estiguem treballant petits projectes per a mesclar ciència i art (l’excusa és tant bona com qualsevol altra…) la té aquest petit trasto:

6tag_090217-120955

Vaig conèixer la màquina de gargots o scribbling machine (en anglès tot sona més potent) fa 2 o 3 estius durant el MOOC Tinkering Fundamentals: A Constructionist Approach to STEM Learning organitzat pel museu californià de ciència Exploratorium. Entre el munt de projectes que explicaven em va agradar especialment la màquina de gargots. Fàcil de fer, ràpida de iterar, amb cert component de diversió i de cost pràcticament 0. El cos em demanava provar-ho a l’aula. Quan al col·legi on ara treballo em van donar llum verda per modificar la optativa que havia d’impartir a 2n d’ESO, no vaig dubtar en que la màquina de gargots apareixeria en ella. El MOOC en qüestió em va semblar tant interessant des de un punt de vista educatiu i didàctic en ciència que vaig acabar comprant el llibre del Tinkering Studio del museu. (Aquest no és un post promocionat, eh?)

6tag_210217-075220

Durant aquestes últimes setmanes, els alumnes del taller STEAM han estat construint la seva pròpia màquina de gargots, posant-la a prova i realitzant les primeres creacions. Per una banda, i més enllà de les habilitats procedimentals i socials que requereix la construcció de la màquina en equip, aquest projecte permet treballar conceptes bàsics de circuits elèctrics: l’ànima de la màquina és un petit motor on s’hi adhereix un tros de silicona per a aconseguir fer vibrar tot el muntatge. Per altra banda, també vam aprofitar per parlar del procés creatiu, qui pot ser creatiu (ho pot ser una màquina?) i, sobretot, si els dibuixos que feia la màquina de gargots són o no són art.

Hi han punts a millorar en l’activitat, és clar. Per exemple, quasi totes les màquines eren molt similars a la que vaig portar de model als alumnes, i tot i que a l’experimentar amb els diferents materials (el tros de silicona més o menys centrat? una pila o varies? una màquina més o menys pesada?) els dibuixos tenen molta varietat, m’hagués agradat que els alumnes s’arrisquessin més en la creació de la seva màquina. Si repeteixo aquesta activitat hauré de pensar com incentivar aquest punt.

Publicat dins de Educació, Ser professor, STEAM | Deixa un comentari

(Gamificació) Diari gamificador 16/17 – VII: Estat dels projectes

 

Després d’un canvi d’any una mica inestable en l’àmbit personal i algun entrebanc en el professional, va sent hora de reactivar les gamificacions i tornar-els a fer brillar, dins del possible, com a mínim igual d’intensament que durant el primer trimestre.

Imatge relacionada

En aquesta entrada del diari gamificador no seguiré l’estructura habitual de narrativa-mecànica-dinàmica (adaptada del model MDA de Hunicke, LeBlanc i Zubek) ja que no és tracta de registrar els avenços i canvis realitzats. En aquest escrit analitzaré l’estat dels projectes fent servir el model ideat per Pepe Pedraz (@pepepedraz) i presentat en el seu blog A la luz de una bombilla, d’obligat seguiment.

Doncs en l’article “La cuadratura de la diversión” es trosseja un projecte basat en jocs (com podria ser una gamificació) en quatre factors, i arribarem a un utòpic projecte perfecte amb una puntuació màxima en cadascun. Aprofito per reproduir cada element a la vegada que deixo escrit com veig els meus projectes.

Juego. El projecte inclou elements de joc? Però no limitant-se a introduir punts, medalles i classificatòries…Els alumnes juguen activament durant l’experiència? // En certa forma, i potser degut a l’afició als jocs de taula més abstractes, aquest és l’element més present en els meus projectes. El sistema de punts i beneficis de A New Home o els poders dels Protectors permeten als alumnes prendre decisions de gestió dels seus recursos.

Imatge relacionada

Narrativa. Té el projecte una història, un fil conductor, que aglutini l’experiència de l’alumne? // Aquest element és el que ha estat introduït en les gamificacions d’aquest curs, a diferència de l’anterior on es fonamentava tot en mecàniques. En A New Home i Agents of C.L.O.S.A. la narrativa és molt superficial i quasi només apareix a l’inici de cada unitat. Amb els protectors és diferent, ja que cada activitat avaluativa (és a dir, de manera setmanal) té relació amb la història i afegeix una petita pàgina en el camí dels herois.

Estètica. Els elements estètics acompanyen a l’experiència? Les imatges i altres elements audiovisuals fan atractiu el projecte? // Si que he intentat que cada gamificació tingui el seu propi “sabor”, fent servir un mateix estil en els imatges, webs o documents que s’entregaven als alumnes.

Resultat d'imatges de hero journey

Transmedia. Com és la interacció d’elements analògics amb elements digitals? // En el meu cas, fruit de les limitacions del centre i la falta personal de gestió d’aplicacions digitals, la presència d’aquests als projectes és limita a ClassDojo i Kahoot de manera puntual. Tot i això, no he trobat una manera pràctica de fer visible aquestes eines durant les classes…

La conclusió d’aquests anàlisis, més enllà de l’error que suposa aspirar a un màxim en les quatre categories ja que s’ha d’adaptar al context d’aplicació, és que gamificar requereix d’una preparació previa molt intensa. I que no és pot pretendre un èxit si no s’ha fet la reflexió abans de començar. Durant la preparació del curs em vaig centrar massa en els elements de “joc” i “transmedia” deixant de banda els elements estètics i narratius que vaig descobrint que són els que de veritat alliberen el potencial de la gamificació.

Ara el repte és quins canvis cal fer als projectes per a fer-los més immersius i memorables.

Diari gamificador del curs 16/17
Diari gamificador I
Diari gamificador II
Diari gamificador III
Diari gamificador IV
Diari gamificador V: Una malaltia misteriosa…
Diari gamificador VI: La Terra està malalta?

Publicat dins de Educació, Gamificació | 2 comentaris

(Gamificació) Crítica a Faidutti: “Jeu et éducation” – (IV) Pèrdua de temps

Dissenyar un joc és una pèrdua de temps. Aprendre’n les regles també.

A l’article “Jeu et éducation”, el dissenyador de jocs i professor francès Bruno Faidutti defensa aquesta idea. Diu que els membres de l’escola, docents i alumnes, no es poden permetre perdre el temps en el disseny i preparació d’un joc de taula (quan el govern i les lleis educatives demanden documents, programacions i burocràcies) o aprendre i dominar un conjunt de regles (quan haurien d’aprendre i dominar els continguts d’uns currículums cada cop més extens). En un paradigma on no interessa que els professors o els alumnes pensin per si mateixos i discuteixin allò que aprenen, els jocs no tenen cabuda.

I té força raó. Per una banda, dissenyar un joc es de per si una tasca monumental (en temps i en recursos). I és un autèntic forat negre temporal si el joc ha de tenir finalitats didàctiques o pedagògiques (tot i que algunes idees de jocs es van formant en la meva ment). Per altra banda, el temps no és el recurs més abundant d’un professor. La solució per tal d’introduir els beneficis dels jocs a classe passa per incorporar mecàniques i elements dels jocs d’una manera tangencial a les sessions (gamificació) o adaptar jocs ja existents a l’objectiu didàctic que ens interessa treballar (aprenentatge basat en jocs).

Per sort, hi han inspiradors exemples de jocs creats per docents per a treballar certs continguts a l’aula, com els creats per Blas de Haro i Gastón Tannuré, que demostren el contrari. Aquests dos professors argentins han creat quatre jocs de taula originals per a treballar conceptes de física de dinàmica, cinemàtica i energia.

Publicat dins de Educació, Gamificació | Deixa un comentari

(Gamificació) Crítica a Faidutti: “Jeu et éducation” – (III) Estratègia o anàlisi crítica

Els jocs eduquen. Aporten habilitats. La qüestió és si aporten les habilitats desitjades dins d’un context d’educació formal.

Resultat d'imatges de architect citadels

Quan Bruno Faidutti respon aquesta pregunta en l’article “Jeu et éducation” defensa que els jocs, sobretot aquells que es fan servir per ensenyar economia o sociologia, es basen en uns models prèviament establerts que ja pressuposen una visió concreta de la societat. Dit d’una altra manera, són jocs tendenciosos.

I un altre argument (amb el que puc estar força d’acord) és que aportar una activitat amb un marc prefixat i poc flexible als alumnes, i en la qual només una estratègia determinada es efectiva, impedeix que es desenvolupi un sentit crític i una capacitat d’anàlisi que faci arribar a idees innovadores.

La qüestió és si es pot desenvolupar un esperit crític amb un joc de dinàmiques i mecàniques prefixades. Trobar l’estratègia guanyadora dins dels elements del jocs o potenciar les solucions de pensament lateral?

Resultat d'imatges de carton caja

Això si, acaba trencant una llança a favor del disseny de jocs (no tant el joc en si). I diu que aquest procés ajuda a l’aprenentatge ja que dissenyar un joc es fonamenta en l’elaboració d’un model matemàtic i per tant, ajuda a replantejar conceptes i idees abstractes. No m’atreveixo a dir que activitats on els alumnes han de dissenyar jocs sigui bo perquè encara no ho he provat (ja arribarà). El que si puc dir és que tenir mentalitat de dissenyador de jocs (o de GM) és una habilitat que mai sobra en el repertori d’un docent.

Publicat dins de Educació, Gamificació | Deixa un comentari

(Ser professor) Quan #serprofessor és una feina

En principi m’agrada la meva feina. No m’atreveixo a dir que és vocacional (vaig decidir encaminar-me cap a la docència a mitja carrera de química), però si que intento gaudir i fluir d’una feina en la que la major part del temps em sento motivat i m’ho passo bé. Però no sempre.

(Alerta de post de desfogament)

Quan les ments pensants de grans sous i formació allunyada de l’àmbit educatiu decideixen el nou canvi en el sistema seguint les indicacions de ves a saber quin organisme econòmic. Quan sembla que la societat et veu entre despreci i enveja. Quan poques vegades els mitjans es fan ressò en positiu de la tasca docent.

Quan el centre educatiu viu soterrat de paperassa i burocràcia. Quan allò urgent impedeix fer allò important. Quan manca la coordinació d’un equip de professors només preocupat pel que passa a la seva assignatura. Quan esdeveniments no comunicats fan saltar enlaire la programació i has de fer servir d’improvisacions per a sortir del pas.

Quan la sessió que has preparat amb temps fora de l’horari laboral xoca amb la realitat d’uns alumnes desmotivats. Quan s’acumulen fulls i fulls per corregir per culpa d’unes directrius orientades als resultats numèrics, quasi empresarials. Quan has de gestionar conductes maleducades d’alumnes de manera unilateral.

Quan ser professor és una feina cansada, feixuga i absorbent que repercuteix en ambients no laborals.

Sempre pots parar, respirar i seguir.

Publicat dins de Educació, Ser professor | 2 comentaris

(Gamificació) Crítica a Faidutti: “Jeu et éducation” – (II) El joc és una diversió

Els jocs només tenen sentit si són intrascendents. En una societat cada cop més complexa, els jocs han d’actuar com a ansiolític i han de permetre desconnectar del món real.

Bruno Faidutti escriu aquestes frases en l’article “Jeu et éducation” i les esgrimeix com a primer argument per a defensar que els jocs no tenen lloc en l’educació formal. Planteja una dicotomia quasi insalvable entre joc i realitat, i com que l’educació té com a objectiu plantejar-se el món real, els jocs, tot i que necessaris, no hi tenen lloc.

L’article va més enllà i exposa que els educadors que fan la seva feina a través de jocs, per moltes etiquetes d’educatiu o didàctic que aquests portin, enganyen als alumnes “disfressant” l’aprenentatge i que els propis alumnes són conscients de que per molt divertit que sembli, en el fons l’activitat segueix sent treballar i aprendre i actuen en conseqüència. És a dir, que l’ús de jocs educatius desacredita l’educació (com si l’educació fes vergonya i s’hagués de maquillar). I a la vegada desacredita els jocs que es redueixen a simples sistemes matemàtics.

I jo penso que els jocs són distraccions del món real i realment juguem per a evadir-nos. Però no només per a evadir-nos. El joc és una eina abstracta i simbòlica, que pot tenir més o menys connexió amb la realitat. I certament, el límit del que és un joc i el que és la realitat cal tenir-lo sempre present i clara. Al treballar amb alumnes (i en funció de la seva edat) cal remarcar quan estem dins del joc, i penso en les narratives propies d’un projecte gamificat, i quan no. Als nivells secundaris considero que és subestimar l’alumne el considerar que no és capaç de fer aquesta distinció.

Sortir a caçar dinosaures no és real.

Sortir a caçar dinosaures no és real

Si el problema és que el joc té un objectiu allunyat de la vida real, estirant l’argument, l’escola falla des del minut cero al establir un entorn sobreprotector de l’alumne. “No tens la feina per avui? Bé, entrega-la en la propera classe” o “Aquest alumne necessita una ajuda per a passar de curs”. El sistema educatiu actual ja és una simulació de la vida real. Esbiaixat i que probablement té unes finalitats perverses, però una simulació. Exactament com ho és un joc.

Per últim, no tinc clar si mesclar jocs i educació desacredita els uns i els altres. Potser tenim en massa estima l’educació com a peça creadora del futur de la societat o els jocs com a un exercici intel·lectual sublim. O potser tant educadors com jugadors vivim sota un estigma de vergonya social. “Quien sabe, sabe. Y quien no, enseña” o “Però tu jugues a jocs? Això no és de nens petits?”

Publicat dins de Educació, Gamificació | Deixa un comentari